Al principi de setmana vaig assistir a una sessió de treball d’un projecte de desenvolupament econòmic d’una zona de muntanya on vam crear un grup de treball en què es barrejaven els sectors públic i privat. El repte que se’ns plantejava era traçar un full de ruta per fer reals aquelles coses que, escrites sobre paper, sonen molt bé, però que a l’hora de la veritat és molt difícil dur-les a terme amb èxit. I no és una qüestió de voluntat, sinó més aviat de recursos disponibles. Ja que moltes vegades, tot i tenir molt clara la recepta a seguir, ens poden faltar alguns ingredients...
Sovint pensem que el recurs més important per tirar endavant qualsevol projecte és el finançament econòmic, i obviem recursos tan importants i crítics com el temps i les energies.
Quantes vegades no fem coses per manca de diners, temps o forces? Temo que massa sovint ens trobem en conjuntures que no sabem ben bé com gestionar i intentem solucionar de la millor forma possible amb més o menys èxit. L’equilibri d’aquesta tríada és molt més complexa del que sembla...
Aquí la mida sí que importa. Els grans tenen diners i, per tant, capacitat econòmica per delegar tasques a tercers que dediquin el temps i esforços necessaris perquè els seus projectes tirin endavant. Els petits, en canvi, o bé no compten amb aquesta capacitat econòmica o bé aquesta és limitada, ja que no poden delegar tasques, i intenten destinar el temps i esforços que bonament poden per tal de sobreviure a les situacions que se’ls van presentant. Poden posar-hi tota la voluntat del món, però els resultats segurament no seran els que els agradaria. És un peix que es mossega la cua i una situació en què els més petits estan en un clar desavantatge competitiu. Tanmateix, i tot i la complexitat d’aquesta situació, tothom pot fer-hi «alguna cosa».
Com a compradors podem posar una mica més de paciència quan truquem a un petit productor i no ens contesta, potser està munyint o fent una cosa important que li impedeix despenjar-nos el telèfon just en aquell precís moment. Al final es tracta d’una persona com tu i com jo que només té dues mans per fer la seva feina tan ben feta com pot; dues mans que també han de fer les tasques equivalents als departaments d’atenció al client, comptabilitat, vendes, logística... molts cops quan pot, no quan i com vol.
Com a empreses que contractem productes i serveis podem ser una mica més flexibles quant a terminis d’entrega, un autònom també necessita viure i no sempre pot fer front com voldria a pics de feina.
I, finalment, interpel·lo l’administració a acostar-se de forma activa al terreny i conèixer i veure de primera mà què passa. Aquesta és l’única forma d’aterrar i de fer realitat tots aquells projectes que han de ser clau per al desenvolupament socioeconòmic de les zones rurals. Cal que s’acostin als petits per dotar-los de les eines i recursos als quals no tenen accés. Perquè, recordem-ho un cop més: cada cop que un petit projecte tira endavant hi guanyem tots: territori i societat.
