Quiosc Regió7

Regió7

Anna Vilajosana

Dies bons

Dies bons Xavier Serrano

M’aferro als dies bons com si fos al mar i girés dins un flotador de color taronja amb cel blau, calma i temperatura adequada. Quan el dia recula corro a salvar els moments com si empaités papallones a l’aire i els deso allà on no hi entra mai ningú. No sé què té la nit, ni per què els fantasmes surten quan és fosc, ni per què sempre és de matinada quan trobo les respostes adequades a totes les cabòries, ni tampoc entenc el motiu pel qual les oblido amb tanta facilitat l’endemà. Soc incapaç de recordar les paraules justes, les solucions, les reflexions tan ben argumentades que el meu cap havia aconseguit elaborar amb tant de detall, com aquella història de ficció que semblava tan interessant i que s’ha tornat avorrida de sobte o aquella conversa ajornada durant tant de temps que has aconseguit resoldre amb tant d’encert. He de fer una trucada i quedar-hi, penses, i no ho fas.

Són els dies bons els que ens ajuden a llevar-nos d’hora, a deixar tots els de casa dormint i a sortir per la porta sense fer soroll per no despertar-los. L’acte d’esperança més gran és marxar deixant al teu darrere els somnis imperfectes de l’última nit i de totes les anteriors barrejats amb la son i la tebior dels llençols, i aquella aroma impossible de trobar a cap altre lloc. Olor de pell calenta, de respiració i saliva. I fer aquesta anada al món exterior –al soroll, al bordar de gossos, al plor d’una criatura que no és teva– amb la confiança plena que quan tornis te’ls trobaràs, i les parets, les cassoles, les persianes, el raspall de dents, la roba dins l’armari i la caldera de l’aigua calenta. Tot al seu lloc. De vegades som exoesquelets. El que ens sustenta, el que ens suporta de veritat, no és res del que hi ha a dins. És tot el que hi ha fora i acostumen a ser sempre els altres.

Els dies singulars es produeixen per generació espontània. Com més els empaites més t’esquiven. Juguem a fet i amagar. Treuen el cap entremig d’altres jornades de vint-i-quatre hores que avancen sense pena ni glòria. Són els dies nefastos els que fan que els bons valguin veritablement la pena. Hauríem de viure sempre vora mar en una primavera eterna. Tant a la vora del mar que ens sentíssim sorra i tant a prop de la primavera que notéssim brotar la flor i explicar-te que el que realment necessito és tornar-te a veure i imaginar-me que el temps s’ha aturat. I sortir al carrer i ensopegar amb la dona de cabells blancs que passeja tres gossos, i la noia de calçat esportiu fúcsia que llueix un bronzejat envejable i que cada dia corre com una esperitada i la parella d’avis que no havia vist mai fins avui.

Compartir l'article

stats