La proximitat de la Festa del Pilar em porta records de quan a Catalunya ens comportàvem amb la seriositat que era «marca de la casa». De quan els càrrecs institucionals complíem els nostres deures no solament en l’àmbit de poble, sinó també de comarca i a escala nacional. Temps en què assistíem a les jures de bandera a la caserna militar de Berga, o a les festes patronals de la Guàrdia Civil, entre d’altres.
He tingut sempre clar que un càrrec institucional ha de donar exemple i estar al costat de les institucions locals, nacionals i estatals. És així com sempre vaig formar part de les comitives d’autoritats que érem convidades a totes les celebracions i festes. Era una bona manera de compartir unes hores amb la resta de càrrecs de la comarca i alhora parlar de temes d’interès comú amb els hostes.
Però, també aquí, el procés independentista va actuar per tallar aquestes confraternitzacions amb qui consideraven «enemic», portessin el nom de Guàrdia Civil o Policia Nacional. El partidisme, ajuntat amb el sectarisme i el populisme, comportava demanar, primer; exigir, després, obediència als principis de la «república en marxa»: tallar tota relació amb les «forces d’ocupació».
Sí, sí, semblen temps llunyans i els tenim ben a prop. No parlem ni tan sols del segle passat, parlo de vuit o deu anys enrere, en què la majoria d’alcaldes, diputats, consellers comarcals i altres càrrecs institucionals van anar abandonant la seva presència en aquestes celebracions en una mostra clara de covardia i insensatesa.
El relat independentista necessita dividir la societat entre bons i dolents, i aquests són tots els que no combreguen amb els seus plantejaments. Donen el títol de dolents als qui serveixen el país complint el seu deure. És un deure que ells no comparteixen perquè els independentistes en volien crear un de nou que només servia per a ells, i deixava a la seva sort la resta del país. Ni que aquesta resta fos majoritària. Ells són millors i cadascun val per tres o quatre dels altres. Així són les coses en el món del populisme i l’independentisme.
I sí, una cosa que vaig veure i viure fou la profunda covardia de molts càrrecs institucionals que volien quedar bé amb uns, encara que abandonessin els altres. En poc temps, vam ser una petita minoria els qui vam preservar les relacions i l’esperit institucional, fins que vaig acabar sol. Sí, en els darrers anys de celebració de la Festa del Pilar, patrona del Cos de la Guàrdia Civil, a la caserna de Berga em va tocar parlar en nom de la societat civil de tota la comarca. Era l’única autoritat present, al costat d’altres persones civils, que sí que compartien la patrona, però no ostentaven cap càrrec institucional.
És així com la Direcció General de la Guàrdia Civil va decidir no forçar més les coses i evitar mals rotllos i tensions en el que havia de ser una festa viva de reconeixement a una feina de servidors de l’ordre públic, a imatge i semblança de la feina que fan altres cossos com el de Policia Nacional, Mossos d’Esquadra o policies municipals.
Suspesa o congelada la celebració, em permeto des d’aquesta tribuna desitjar tota mena d’encerts i bona feina al cos de la Guàrdia Civil en el dia de la seva patrona: la Verge del Pilar.
