Les imatges de l’exvicepresident del Parlament de Catalunya Josep Costa, marxant del judici i deixant plantat amb un pam de nas el TSJC, inicialment em van produir la mateixa sensació que les de l’atemptat contra les torres bessones de l’11-S. Les de Nova York les vaig veure després d’una nit molt poc catòlica i, fins que no em vaig situar, no sabia si era davant el tràiler de promoció d’una nova producció de Hollywood o el tràgic esdeveniment que canviaria la vida de milions de persones; les d’en Costa, després de tants despropòsits i ridículs de les polítiques independentistes de tots plegats, no vaig saber si agafar-les com una de les tantes performances lliristes que ja ens rellisquen, o com la primera jugada intel·ligent després de cinc anys, per donar escac a la trastocada justícia espanyola.
He de demanar disculpes pels instants de dubte fins a ser plenament conscient de què havia passat en aquella sala de vistes de l’alt tribunal. Reclamo un club de fans per a aquest honorable polític que ens ha despertat de tanta tonteria amb una solemne clatellada, i que no deu anar gaire desencarrilat, quan en poques hores les xarxes van bullir i les imatges del seu to inconformista es van convertir en simfonia viral, aplaudida i amb el suport de milers de catalanes i catalans farts de tanta injustícia repressora.
La valentia i el desafiament s’han d’acompanyar amb postures i arguments, l’acusat polític va deixar clar al tribunal unionista, presidit pel retrat del monarca, que ell ni es considerava espanyol ni acceptava l’autoritat espanyola incapaç de garantir-li un judici just. Ara esperem que cap dels partits sobiranistes, cap ni un dels que han vist desfilar els seus representants davant les togues rojigualdas, submisos als dictats del règim, gosi fer-se seva l’actitud de qui els ha deixat despullats amb el simple gest, fent honor a les paraules d’en Salvador Espriu, de mantenir-se fidel al servei d’aquest poble. Al capdavall, la reivindicació i la protesta cadascú les ha d’exercir on li toca, la ciutadania als carrers i els nostres representants escollits a les institucions, fent-les posar vermelles si cal.
Tant costa fer el que va fer en Costa?, caldrà veure el cost real de la seva argumentada i justificada ardidesa, però l’home que en el seu moment ja va deixar el càrrec perquè va entendre que el drama era que la comèdia anava de tot menys d’assolir la independència, ens ha deixat clar que mantenir la coherència i la dignitat és possible; i ara per ara és l’únic que en tot aquest desgavell ha estat capaç de plantejar unes «qüestions prèvies» tan contundents. Ha costat, però ens acaben de demostrar que la realitat pot superar qualsevol sèrie de ficció televisiva d’aquestes d’advocats... tot costa el que costa.
