Atès que aquests dies s’ha parlat molt de dignitat i pragmatisme, reflexionem-hi sense barallar-nos, si us plau. Per ordre: 1) La ministra Rodríguez, la que va dir un dia que esperava que «los catalanes hayan aprendido la lección», va afirmar el 27 de setembre que «la ciudadanía precisa a los responsables políticos que nos dediquemos a las cosas importantes, a las cosas del comer y eso es a lo que se dedica fundamentalmente este gobierno», amb referència a la proposta de la Llei de Claredat que el president Aragonès pensa defensar fins a la mort. La ministra ho va tenir clar: «Ellos –els catalans alliçonats, s’entén– se mantienen en pretensiones de máximos que no compartimos». I allà pau, i aquí la guerra fratricida. Maaarededéu!
2) Com que això de la dignitat es veu que no dona de menjar, hi ha gent pragmàtica que no dubta gens, o molt poc, a ignorar-la. Aleshores: Què és la dignitat? La dignitat es té? Es cria? Es guanya? Te la regalen? Te la prenen? Es perd?
3) Els que la lliuren en bescanvi són persones pragmàtiques? Són covards? Són intel·ligents? Perdó: són traïdors? A què? A qui?
4) Ara imaginem que et ve algú que et demana: «A canvi de què estaries disposat a perdre la dignitat?». «Què és per a tu la dignitat? En tens molta o poca?» (com es mesura la dignitat? ). Quantes respostes assenyades recolliríem en una sessió d’intercanvi d’opinions en una sobretaula que no fos un guirigall?
5) Es pot perdre, renunciar a la dignitat perquè no hi ha res a fer? Perquè el qui te la pren és més poderós que tu? L’alt funcionariat català que es va acomodar al 155, com el definiríem? Els patriotes del 1714 estaven sonats? (per posar un símil, com considerem ara els ucranians?). És millor no moure’s de la zona de confort, no renunciar al benestar actual?
6) Si els resultats electorals palesen un pragmatisme disposat a sobreviure condicionat, sotmès, els dignes irreductibles podran sortir de dubtes, traçar noves estratègies i configurar el discurs per superar la indignitat pactada?
7)Els qui avalen Espanya com un estat de ple dret comparable a qualsevol país democràtic, se senten ignorats, menystinguts en prestació de serveis, robats per l’espoli fiscal, amenaçats pel 155, atacats en la seva identitat cultural i lingüística...?
8) La ministra i col·legues troben exòtic entossudir-se a mantenir la dignitat. D’altres consideren suïcida enfrontar-se al poder si no es tenen armes, alhora que consideren irresponsable voler crear les estructures d’estat (exèrcit, sistema fiscal, etc. ) que, paradoxalment, donarien la força d’enfrontament...
9) És tan legítim i respectable ser pragmàtic com mantenir dempeus la dignitat? Idò?
