És dimarts i vermell, per a mi. M’assec i esmorzo el dia del meu aniversari i, amb el suc de taronja als dits, potser faig balanç i potser miro el que em queda i el que he fet. I em queda menys al davant del que tinc al darrere. Amb 58 no ets ben bé enlloc remarcable, però ja ens entenem. El meu whatsapp em regala felicitacions properes i úniques i el Facebook les multiplica. Gràcies! Després, al vespre, faré likes per respondre, però el que voldria és fer abraçades, compartir mirades i gestos propers amb tots els que han decidit felicitar-me el dia i l’any de més. Un luxe.
Per què ho fem, de felicitar l’aniversari? Perquè som bona gent que el que volem és aprofitar les bones ocasions, les nostres i les dels nostres, perquè les dolentes ja ens cauen soles i sense avisar i sense decidir i sense voler-ho. I no fan els dies vermells sinó negres. Ens alegrem el dia que algú fa anys i se m’acut que és una manera de dir-li que ens n’alegrem cada dia, però aquest dia més. I tanquem els ulls i demanem desitjos bufant espelmes o sense. Mai he sabut ben bé, no per què les bufem, sinó per què ens les encenen, les espelmes, quan fem anys. Ah!, deu ser per posar un marc als desitjos. A mi no em cal, però seguiré investigant el tema.
I em demano què vull per a mi i em dic que el que vull és dir que no. Dir més sovint que no, que és una manera molt clara de dir-me, a mi, que sí. Dir que no a allò que no em ressona prou o gens, a allò que m’arrossega, a allò que m’allunya. A allò que em fa sentir estrany per dins. Els «no» m’apropen on vull anar i els «sí» em distreuen i m’apropen al soroll, un soroll que potser, penso, he generat jo. Per què fem tant soroll si el que volem és silenci i pau? Dir que no i estimar-te. Fer anys i reconèixer-te i pensar que has de començar a dir que no tot comptant, mentre bufes, quants «sí» has dit que, per anar més bé, haurien d’haver estat «no». Un munt. Per mandra, per por, per falta de valentia, per afany d’acontentar, per no saber-ne més, per creure’t massa poc, per no estar al cas, per deixar-te dur per alguna cosa o per algú que et creies que anava amb tu. I no, no hi anava.
Dir que no és cuidar-te, és voler-te, és estimar-te, és protegir-te. I quan saps el valor de cada «no», amb els seus efectes secundaris, que n’hi ha, i tant si n’hi ha!, de cop els «sí» agafen més volada, més preu, més valor. Més significat. Dir no per no abaratir el somni de la vida, la teva, que al capdavall és la que et toca preservar si és que, a més, en vols poder preservar d’altres. Dir que no és un sí a tu. He trigat 58 anys a saber-ho. Ara toca practicar-ho. Podria haver estat pitjor
