La primera cosa que ens va ensenyar aquesta guerra, conseqüència de l’atac rus a Ucraïna (i d’un conflicte obert a la regió del Donbass) és que la nostra –d’Europa- capacitat per acollir és molt superior a la que ens deien i ens crèiem. I, per tant, la nostra responsabilitat i deure de fer-ho, també. Quan hem volgut acollir en poques setmanes uns quants milions de persones, ho hem fet sense que això suposés cap daltabaix irreparable. Si no plantegem i normalitzem el racisme com a argument, a la propera ja no tindrem excusa, vinguin d’on vinguin.
La segona lliçó l’hem après darrerament: Rússia no és la potència militar (ni econòmica i política) que ens pensàvem que era. Putin no ha encertat ni en els tempos. Començant la guerra a mig hivern ens va permetre arribar al bon temps amb reserves i subministrament d’energia suficients i hem tingut marge per buscar alternatives de cara als mesos freds que ara comencen. Patirem, sí, però menys del que ho haguéssim fet amb un altre calendari. La debilitat russa, però, només és parcialment una bona notícia. Un postimperi en declivi amb botó nuclear és un perill molt real i evident. I un món amb menys contrapesos i més bipolar tampoc és el millor dels escenaris.
El tercer aprenentatge té a veure amb el nostre paper al món. Occident ha fet pinya incondicional i decidida al costat d’Ucraïna, però la resta de la humanitat no veu el conflicte exactament de la mateixa manera. A l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica llatina són majoria les veus que critiquen la doble moral occidental, la tolerància o suport a l’intervencionisme bèl·lic nord-americà i la reacció decidida quan qui ataca és la Federació Russa. Els Estats Units es poden permetre mala premsa internacional perquè el seu poder es concreta en un pressupost militar que pràcticament iguala al de la resta del món tot junt i en les més de cinc-centes bases militars repartides per tot el món. La influència europea, en canvi, hauria de construir-se a partir d’altres valors i actituds, en el softpower, en el prestigi moral, en la força de l’exemple i en la promoció del diàleg, la cooperació, la democràcia i els drets humans. Per fer-ho, però, és indispensable marcar distància amb els EUA i apostar molt més per la diplomàcia i les solucions negociades, el contrari del que ara estem fent.
La quarta lliçó té efectes en el conflicte nostrat. La invasió russa d’Ucraïna i els pseudoreferèndums a l’est del país fan que el sempre delicat equilibri entre dues idees, la integritat territorial dels estats i el dret a l’autodeterminació, reconegudes internacionalment, però en inevitable tensió, es decanti encara més cap a la primera. Cal, per tant, que els qui creiem que l’article primer del pacte internacional dels drets civils i polítics (Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació...) és plenament vigent, a més de pur sentit comú democràtic, fem un esforç suplementari de pedagogia, matís i complexitat, tres conceptes que darrerament no tenen la millor de les rebudes.
