Dins la col·lecció Eines i feines, de Brau edicions de Figueres, el catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, Llorenç Ferrer Alòs, va fer una conferència a Can Font sobre els usos de l’aigua. La tasca divulgativa s’emmarca dins la recuperació patrimonial en un context d’utilitat històrica. Ferrer es centra en el patrimoni que ha generat l’aigua en les economies pageses. Fa un repàs dels capítols del llibre i assenyala que l’aigua és fonamental per la vida. Esmenta el clima a Catalunya on plou més a la primavera i la tardor, amb temporals a l’estiu. La complexitat del relleu a la costa i al Pirineu dona una determinada pluviositat, amb una diversitat de situacions. L’aigua que ens cau s’escola cap al mar i cap el subsol, fet que permet aprofitar els aqüífers. El clima té moltes variants que ens generaven tot un seguit de rituals perquè plogués o ho fes d’una forma determinada: creus de terme, comunidors, amb benediccions dels capellans sovint al mes de maig per garantir que hi hagués la pluja suficient. Després d’aquesta introducció genèrica, analitza l’aprofitament de les aigües superficials, sobretot amb el sistema de les rescloses, aprofitant els revolts de nivell de les fondalades de les valls dels rius. Sorgiran les séquies i els canals del segle XIX. Els aiguamolls de l’època moderna, o aigua estancada, que es resseca en forma d’estanys com una nova tècnica de canalització de l’aigua. Sobre la propietat, en principi era dels comtes-rei, que estableixen tota una cadena de drets. Com s’aprofita l’aigua de la pluja? Com les cases s’espavilen? Amb la tècnica de les cisternes i superant els rituals de la lluna, o les basses de les cases de pagès, excavacions amb naixements naturals que hi ha a les roques.
Hi ha diverses formes d’aigües subterrànies, les de forma natural com els brolladors, però les més habituals són les fonts, que donaran lloc fins i tot al naixement d’una cultura popular al seu voltant. Quan s’ha d’extreure l’aigua sorgeixen els pous, de forma vertical, alguns són pous de torn com és el cas de Menorca, moguts per animals. A Catalunya, de molins de vent per extreure aigua n’hi ha ben pocs. De forma horitzontal són les mines o qanats, més propis del País Valencià o les Balears. Pel que fa al consum d’aigua, en el seu ús en la vida quotidiana, l’aigua com element màgic per combatre la sequera a càrrec de l’església per donar seguretat a la gent, el salpàs o beneir les cases amb aigua i sal, càntirs i carros per transportar l’aigua, les aigüeres, abans de l’aigua corrent. D’altres elements: fer la bugada per rentar la roba dins d’un dipòsit, amb llegiu a partir de la cendra de la llar de foc, i estendre-la a l’era. Més tard, apareixeran els safareigs, les primeres màquines de rentar. L’aigua, en la cultura mediterrània, l’horta gran en el regat i l’hort que és una petita extensió de terres, que també reguen i es fa un conreu intensiu del terreny, fonamental per l’economia domèstica. S’aprofiten fonts, rierols per dur-lo a terme. Genera una complexitat de gestió per regar i s’han d’organitzar i pactar en èpoques de sequera. Sorgeixen ordenances amb negociacions complexes i resultats diferents. Esmenta diversos canals medievals però el regadiu generalitzat és del segle XIX. L’aigua com a font d’energia amb rodes hidràuliques, les serradores, molins, i finalment, l’aigua com a producte: els pous de gel o de neu, les salines, l’aigua màgica amb fonts diverses que culminarà amb els balnearis.
