Ahir la secció de l’Estirabot, a l’altre extrem diagonal d’aquesta pàgina, recollia una frase del president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page: «Quan pertanys a la nació més antiga del món és evident que no et cal reivindicar res». Se sobreentén que no parlava de la nació manxega, sinó de l’espanyola, just en la celebració de la seva festa. La més antiga del món? Alça, Manela! Què diran els egipcis, que en són des dels faraons, i els grecs, que abans de Crist ja guerrejaven a l’estiu i filosofaven a l’hivern, o els hebreus, que van deambular si us plau per força entre el Nil i l’Èufrates sense deixar de ser fills d’Israel? I els anglesos, que ho són des del primer mil·lenni de la nostra era, quan els invasors germànics angles i saxons es van fusionar entre ells i amb els pobles nadius? I els francesos, continuadors sense interrupció del regne dels francs que al segle novè controlava mitja Europa? Potser el president manxec es remunta als temps de l’Imperi Romà, quan es parlava d’Hispània, però sota aquest nom no es coneixia una nació sinó la península on havia creat diverses províncies. Si del que parla, en canvi, és de l’actual Estat espanyol (prenent el primer significat de nació en el diccionari de la Real Academia: «conjunt d’habitants d’un país regit pel mateix Govern»), podria discutir-se si la data d’origen es troba en el casament dels Reis Catòlics al segle quinzè, que va unir les corones però no els regnes, o en els decrets de Nova Planta del segle divuitè. I si ens agafem a la tercera definició, «conjunt de persones d’un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna», llavors cal advertir que la castellanització universal mai no ha estat del tot aconseguida (malgrat intentar-ho amb una persistència sovint dolorosa). De totes maneres, no s’acaba d’entendre per què l’antiguitat nacional ha de ser obstacle per reivindicar el que sigui. Catalunya és mil·lenària i no es cansa pas de reclamar.
