Regió7

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Trista Europa

El continent on vivim té una llarga i dilatada història i ha estat el bressol de moltes cultures, que beuen sobretot de la tradició clàssica mediterrània grecollatina. Durant segles ha estat un espai que ha dirigit –per bé i per mal– els destins de la humanitat sencera. I és on, en un espai geogràfic relativament petit, s’han desenvolupat grans corrents artístics que han ofert un ric i variat patrimoni històric. I on es parlen diverses llengües, moltes d’elles germanes, d’una mateixa arrel. Però, al mateix temps, és on s’han produït més xocs bèl·lics i la sang ha estat present, poc o molt, a la major part del territori de l’antiguitat ençà. Possiblement, haurà estat el lloc on s’han produït més batalles de tot el planeta. Després de la Segona Guerra Mundial, la voluntat d’apaivagar aquests conflictes i recuperar la «terra cremada», juntament amb la puixança d’altres imperis arreu del món, va portar a crear una comunitat basada inicialment amb la fluïdesa de les relacions econòmiques, bo i creant un mercat comú. L’evolució cap a una gran confederació de pobles no ha estat pas possible. I després d’unes dècades on s’anava avançant el procés s’ha aturat. Els interessos particulars de les grans estructures estatals -que la major part de la població no qüestiona- fan que aquest punt de trobada no s’hagi produït de manera més ferma i transversal. S’ha desenvolupat, això sí, una burocràcia important, gran nombre de legislacions i un Parlament que és més un teatre on s’escenifiquen posicions, que no un gran espai per dirimir la realitat i encarar el futur. Ni tan sols ha estat capaç de disposar d’una política comuna de defensa i de ser autosuficient en l’àmbit energètic i alimentari, acostumada a tenir colònies arreu del món i, darrerament, a pagar allò que no té, sense fer-se valer en cap escenari.

Cal reconèixer que, malgrat aquestes mancances, continua sent la part del món on, almenys formalment, la democràcia i el nivell de vida són dels més reeixits. Però em fa la sensació que serà per poc temps. S’ha creat una societat poruga i panxacontenta que ha donat lloc a uns dirigents polítics d’un nivell francament baix, que són incapaços de fer valer el pes del continent i establir una estratègia concreta i consensuada davant dels grans reptes mundials. La caiguda en picat del seu pes a escala internacional, a remolc d’una potència en decadència (els Estats Units) i una que avança imparablement, perquè durant anys ens hi hem arrepenjat com la fàbrica del món (la Xina), és una evidència per a qui ho vulgui veure. I, entremig, un immens país a cavall entre dos continents (Rússia), que, de manera megalòmana, busca el seu lloc el món, desestabilitzant a tort i a dret, per dir-ho suaument.

Per tant, si no trobem una manera de reconduir aquesta dinàmica, anem pel camí de ser un territori residual que, en lloc d’expandir democràcia arreu del món –perquè s’ha passat per tota mena de règims polítics al llarg del temps–, sigui una espècie de parc temàtic, amb un gran patrimoni historicoartístic per a gaudi dels ciutadans dels països emergents. La crisi de les institucions europees no és pas nova. Val la pena llegir un llibre de Karl Polanyi, hongarès, escrit el 1940, Europa en descomposición, reeditat fa poc per Virus, amb un alliçonador pròleg de Rafel Poch, on ja posava de manifest el desconcert europeu d’aquells temps i la mesquinesa de qui la dirigeix. Sempre ens pot quedar el consol de tenir grans pensadors i analistes i tenir eines a l’abast per entendre el món i, com diu la dita, saber de quin mal hem de morir. Però, és suficient? Despertarem d’una vegada?

Compartir l'article

stats