Un fugaç desplaçament per feina a Brussel·les, aquesta setmana, em porta a reflexionar sobre com de prop –físicament– i com de lluny –mentalment– ens queden les institucions europees als catalans. Dic les institucions europees –el Parlament, el Consell, la Comissió…– i no pas la idea d’Europa en ella mateixa, ja que nosaltres, fills de la Marca carolíngia, som i ens sentim tant europeus com els que més.
La paradoxa és que, tot i l’aparent llunyania, cada cop més la nostra vida ve condicionada pel que es decideix en l’àmbit de la Unió Europea. Ara mateix, la nostra capacitat de recuperar-nos de les diverses crisis que ens afecten passa en bona mesura pels 173.000 milions d’euros de subvencions a fons perdut que la Unió posa a disposició de l’Estat espanyol durant el període 2021-2027. Serem capaços de gastar-los? No és pas gens segur, i seria un crim que n’haguéssim de tornar, o que els utilitzéssim per a despeses fútils enlloc de per a inversions de futur. De moment, els nostres ajuntaments en comencen a rebre alguns beneficis, però costa que els ajuts arribin a les empreses petites i mitjanes –les que tenim al territori. El problema comença pel fet que l’Estat espanyol gestiona aquests fons de forma ineficient i centralitzada, i ja sabem què vol dir això: les grans empreses radicades a Madrid s’emporten el tall gran, els Ministerios escombren cap a casa i les prioritats es decideixen sense escoltar les necessitats locals.
En tot cas, qui en el seu dia sí que haurà de tornar tots aquests diners que s’estan abocant en els països europeus –800.000 M€ en total– és la mateixa Unió, que vol dir tots nosaltres. Inevitablement, caldrà crear nous impostos i dotar d’una vegada la UE de recursos propis. Com a contrapartida, haurem de reclamar progressos en la federalització de la Unió, més control democràtic i més equilibri entre els dos pilars de la comunitat europea: els interessos i els valors.
Més enllà de les qüestions econòmiques, però, la Unió Europea també ens ha d’ajudar a resoldre el desgavell de la Justícia espanyola i –via el TJUE– ens ha de retornar els exiliats, ha de protegir-nos de les amenaces exteriors, i ha d’impulsar i vetllar per la reconversió verda i la revolució digital, entre moltes altres coses.
El que no ens resoldrà, en canvi, és «el problema català»; aquest només depèn de nosaltres. No oblidem que la Unió és un club d’estats, que es cobreixen mútuament les vergonyes, s’intercanvien favors i eviten trepitjar-se ulls de poll els uns als altres. Com a màxim, paren els peus als companys de club que s’excedeixen. Així doncs, a tot el que podem aspirar és, amb una mica de sort, a veure el català essent utilitzat al Parlament Europeu… abans que al Congrés espanyol.
En definitiva, per als catalans Europa és el nostre bressol històric, una potent eina de present (molt millorable, és clar) i un projecte de futur compartit, dins del qual hem d’aspirar a tenir una cadira pròpia. Per això podem dir, sense equivocar-nos: sempre ens quedarà Brussel·les.
