Al llarg del procés, alguns dirigents exclamaven amb poc dissimulat orgull «el món ens mira», que, traduït, volia dir «el món ens admira». És ben cert que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, ni pitjor sord que el que no vol escoltar. Els fanàtics poden crear una realitat paral·lela, imaginant-la com si fos real.
És així com pensaven arribar a la independència com si es tractés d’omplir un formulari per la compra d’un vehicle, o per anar de vacances. Si algú ens ha mirat, ha quedat perplex, de tants i tants despropòsits en tan pocs anys. Mirem-ne alguns.
Es promet la independència en 18 mesos. Setanta mesos després, no sembla haver arribat. Es proclama una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) de 8 segons de durada, la més breu i única del món. Es presenten, debaten i aproven centenars de mocions, en centenars d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, amb promeses que de la seva aprovació en depèn la immediata independència. Totes a la paperera.
Es prometen confrontacions i embats amb l’Estat, que el faran acceptar les condicions plantejades. Vaja que es rendirà i farà viable la independència. Cap on??? Ningú ho sap ni ho ha estudiat. Avui en dia no sembla haver aconseguit cap dels objectius perseguits.
Aplicat l’article 155, s’havia promès plantar cara a l’Estat i fer-li la vida impossible. Doncs bé, ni un sol dels 114 alts càrrecs mantinguts en el càrrec va dimitir ni es va oposar en solidaritat amb els cessats. Una mostra clara d’escassa valentia i aferrament al càrrec, davant de qualsevol altra consideració.
Tenim un expresident, ara president del Consell per la República, fugit amb nocturnitat i covardia a un país monàrquic, des d’on imparteix doctrina a un cercle reduït d’il·luminats. Tenim altres fugitius a Bèlgica, vivint a cos de rei, amb sous d’eurodiputats, o de diputat al Parlament, sense anar-hi mai. I dues fugitives a Suïssa, una de les quals volia canviar de vida, i va buscar l’excusa de la persecució que ningú perseguia.
I teníem un govern, format per dos partits independentistes, que eren govern i oposició alhora. A veure, on s’ha vist un model semblant!!! I l’embat a l’Estat ha acabat amb un embat entre ells, amb sortida de Junts, a la brava i amb ànims de revenja. Uns i altres, en lluita pel poder. La gent se’ls en fot.
Només ens queda per veure que un partit, mancat de plantilla pròpia, s’atreveix a intentar governar amb 33 diputats d’un total de 135, avisant que amb el primer partit (PSC) no hi compta. Que ningú dubti que veurem el mai vist ni imaginat en cap país del món.
La història posarà les coses en el seu lloc, i de ben segur situarà els anys del procés independentista com un dels més negatius, estrafolaris i ridículs de la nostra història. El país i la seva gent no s’ho mereix, però a vegades cal veure els efectes de la rauxa per demanar el retorn de l’imperi del seny. Ben aviat es farà realitat.
