Que tot canviï i que tot quedi igual, que la transformació imparable sigui prou pausada que em permeti reconèixer el carrer, les cases del fons, la llum ataronjada del capvespre, les cares dels altres, que pugui tornar a sentir aquesta barreja àcida de melangia, pànic i fam però no de pa ni de fruita ni de cap menjar quotidià. És una gana profunda que mareja, excita i ennuvola la vista a parts iguals. Potser és avidesa de viure i no ho sabia. La noia vestida de blanc seu a l’entrada del pàrquing, a l’ombra, just allà on comença la foscor del túnel. Està envoltada d’una soledat absoluta, vestida de blanc on comença el negre, una presència lluminosa en una foscor impossible d’endevinar on va. La miro i desitjo endarrerir el rellotge uns minuts i tornar a riure com ho he fet amb dues dones fa ben poca estona. Les persones amb les quals somrius sense motiu i en els moments més desavinents són les més valuoses de totes. Són les mateixes amb què pots plorar sense donar explicacions. T’abracen, et diuen una paraula dolça i, quan els agraeixes l’ajuda, et responen que ets tu la que les has ajudades a elles. Hi ha persones que saben estimar i n’hi ha que no.
Que tot canviï, sí, perquè toca i perquè la roda és imparable, però, passi el que passi, que sempre quedi un refugi, un tros de teulada on aixoplugar-se quan la pluja t’agafi desprevinguda i t’absorbeixi. Llegeixo que l’Agència Espacial Europea ja ha posat data a la fi del planeta. Serà en uns 10.000 o 11.000 milions d’anys. Quan arribi el final del sol serà quan la Terra passi a ser història a causa de les altes temperatures. La vida humana, de fet, ja haurà desaparegut abans, en 8 mil milions d’anys. Som finits, com a individus i com a espècie mentre veiem el passat allargassar-se com un xiclet i el futur esdevé una passera de vidre entre dues muntanyes. Hi penso mentre acotxo el meu fill petit i en el seu futur busco un horitzó de consol i esperança. El professor i paleontòleg Eudald Carbonell va parlar sobre l’extinció en la conferència inaugural del curs de la Universitat Rovira i Virgili i, al seu entendre, la recepta de la salvació passa per humanitzar el planeta en benefici de tothom i no d’una minoria privilegiada. Carbonell diu que la feminització de l’espècie ha de ser un eix estratègic, que cal acabar amb les societats patriarcals i masclistes, amb la continuïtat dels guanys econòmics i fomentar la desaparició de les jerarquies i dels líders. Amb aquesta última idea no hi estic d’acord. Necessitem bones persones que assumeixin lideratges. I la bondat, malauradament, no l’ensenya cap assignatura.
