La necessitat de dir que sí a... l’empatia. A donar un cop de mà. A trucar a algú cada vegada que penses que has de trucar a algú. O sigui passar de pensar-ho a fer-ho. Dir que sí a riure sense prescripció mèdica com a mínim 10 cops al dia i a somriure, que és allò de riure sense estridència, com si riguessis per dins, uns 10 cops cada hora. Saludar el qui et trobes, i fer-ho no només quan vas a la muntanya o quan descobreixes un poblet, sinó fer-ho a la teva ciutat, al teu carrer, al teu bus. Per què saludem un desconegut a la muntanya i només ho fem quan ens el trobem a la muntanya? Potser perquè estem sols. I no ens hi sentim sovint a la ciutat? Seguim. Dir que sí a dir gràcies quan et tornen el canvi, si us plau quan demanes una cosa. Hola i adeu, però no per educació sinó per ganes. Dir bon dia amb ganes que el dia sigui bo de veritat per a tots els presents. Deixar passar. Deixar que et deixin passar. Córrer menys, que és la fórmula matemàtica infal·lible per arribar més lluny. Dir que sí a aturar-te de tant en tant i que no et sàpiga greu aturar-te. I que als altres no els sàpiga greu que t’aturis. Dir que sí a tots els vermuts. Dir que sí a escoltar i que hagis aconseguit que de veres, per dins, t’interessi escoltar. Si ho fas per quedar bé es nota. Se’t nota. Deixar acabar les frases de l’altre. Si escoltes, les deixes acabar. Dir que sí a no tenir la raó i a no voler-la, perquè no cal tenir-la. Compartint discrepàncies una part de la teva raó ja és allà, present. Demanar disculpes, saber perdre, saber que t’has equivocat i que no passa res, sobretot, si ho reconeixes. No voler guanyar sempre, però saber que quan guanyes és brutal i que també et mereixes guanyar. Guanyar compartint ja és de Champions. Callar. Callar vol dir no xerrar més del compte. No xerrar més del compte vol dir no menjar-te tu sol el pastís del jo i jo i requetejo, que deia el Rubianes. No esperar res de l’altre perquè saps que et donarà tot el que pugui. I donar tot el que és teu sense esperar res. L’altre sap que li ho donaràs tot. Donar el que pots. I dir que sí a ser-hi. Allà on vols ser, allà on esperen que hi siguis no pas per ser-hi sinó perquè et necessiten. Saber on et necessiten. I admetre que de vegades arribem tard als llocs, als puestos, a les persones. I quan això passa i ens han trobat a faltar, humilitat infinita, sentint-nos petits que és la manera –i potser l’única– de fer-nos grans. De saber-nos grans, i no perquè ens ho diguem nosaltres sinó perquè ens ho diuen. A tot això que he escrit, sí. I cada dia.
