Ai, Ceuta i Melilla...! Quin ull de poll han trepitjat a l’espanyol-espanyol l’endemà que xalés amb la desfilada militar i la manifestació de la raça hispana a Catalunya i a altres llocs també. La poca-soltada del pària Sánchez fent esperar el rei un minut assegut dins del cotxe passarà a la història ràpidament perquè la bufetada del rei del Marroc a Espanya, acusant-la d’haver convertit Melilla en una presó ocupada, ressonarà dies entre murs castrenses i retoparà com una coça a l’engonal de tant defensor de la unitat territorial espanyola com hi ha lliure i hiperventilat. «Ceuta i Melilla son España, y punto», ha hagut d’afanyar-se a dir Pedro Sánchez, pobre, com si no en tingués prou d’haver de dir mentides amb la confraternització aconseguida amb Catalunya, o dissimular la conxorxa que té muntada amb Rufián perquè li aprovin els pressupostos més militaritzats del govern més progressista de la història. Res comparable, però, al que se sentirà a dir el dia que Mohamed VI, digne successor del seu pare, vulgui enllestir la descolonització engegada amb la Marxa Verda quan va morir Franco, i tingui temptacions de continuar la tradició familiar aprofitant l’inevitable decés emèrit per culminar l’operació. De pitjors i més sagnants se n’han vist, com per exemple el lliurament del Sàhara Occidental a la sobirania marroquina, tot i la resolució contrària de Nacions Unides i l’emprenyada d’Algèria, que ens ha costat un ull de la cara pel preu del gas revisat a l’alça en reconeixement de la traïció. Ni el paracaigudista enfarcellat amb la bandera no va passar tanta angúnia com pot passar Sánchez si es gira ventada nacionalista nord-africana.
És la penúltima deriva de l’imperi que no han sabut conservar. Els cou tan endins que no poden dissimular els espernecs autoritaris: «¡y punto!». Què havia de dir a la tevetrés el senyor que lluïa la seva espanyolitat excloent pel Passeig de Gràcia? «Y al que no le guste, que se marche!». Lliçons per a Ceuta i Melilla.
Madrid no ens roba, no.- La darrera versió políticament correcta de l’espoli fiscal que pateixen els catalans (tots, sense mirar ideologies) és que Espanya «ens maltracta». Ens menysté. De pensament, paraula i obra. Un any més. Des de temps immemorials. Sabem que ens enganyen sistemàticament amb els diners que pressuposten i els que es gasten realment. Amb el que s’enduen i el que tornen. Però els aprovarem els pressupostos perquè la consigna, ara, és afrontar la crisi que ens paralitza (en tots els sentits). I ja vam dir la setmana passada que la dignitat no dona de menjar, encara que demostri fortalesa enfront la feblesa de l’acceptació pragmàtica dels fets. Una altra lliçó per aprendre, certament.
