Els temps han canviat molt des d’abans que ho digués Bob Dylan, però en aquest temps nostre no només canvien molt i ràpid, sinó que sovint sembla que canviïn amb un guió de telesèrie, deixant cada dia un «cliffhanger» (literalment: al final del capítol el protagonista queda penjat d’un penya-segat) per garantir la màxima tensió per a l’endemà. Fixem-nos, si no, en el cas de la primera ministra britànica, una representant arquetípica (la pell, el cabell, la severitat de l’expressió, l’emoció reprimida, l’accent, oh my god, l’accent) de l’anglesa de dretes nascuda i educada a Oxford. Sabent que deu el càrrec a un grapat de gent molt gran, molt anglesa, molt nostàlgica de l’imperi, molt acomodada, molt carca, la primera cosa que fa és buscar l’aplaudiment assegurat amb un programa econòmic de severitat despietada marca Thatcher, amb retallades d’impostos i ganivetades a l’estat del benestar. I contra tot pronòstic, la rebuda que els capitals i el capitalisme donen a aquesta apoteosi capitalista és una fugida en estampida, una esmena a la totalitat, un torpede mortal. Ella, naturalment, queda esmaperduda, superada, morta. Fulmina el ministre, però al final del capítol està penjada del penya-segat. Ja ni el capitalisme no pot confiar en el capitalisme, oh my god.
