Pere Aragonès diu que vol governar per a la que anomena «Catalunya sencera», però aquest és un objectiu que se li suposa a tot cap de govern; fins i tot si només té al darrera un quart dels diputats del Parlament, i li recorden que només ha rebut vot d’un cinquè de la població, la seva acció s’adreça al conjunt dels habitants del país, ja que els mestres, els metges i els mossos que contracti s’esforçaran per ensenyar, guarir i vetllar la seguretat de tothom per igual i sense distincions. És així com representa que funciona sistema de democràcia liberal pluripartidista: els governants són votats per només una part dels electors, o dels diputats en sistemes com el català, però això no els eximeix del deure de vetllar pels interessos de la totalitat. Pensar que només un govern elegit amb els vots de tothom pot dir que governa per a tothom ens portaria a defensar un sistema de partit únic, sense oposició i sense alternança. Quan un dirigent de l’oposició diu al Govern que «vostès no governen per als nostres votants perquè no fan el que nosaltres els demanem» confon orígens i aplicacions i, a més a més, aquest raonament se li pot girar en contra el dia que sigui ell qui governi. Per saber si un president o uns consellers estan governant per a tothom, per a la gran majoria, per a la meitat o per a una ínfima minoria, en el que cal fixar-se és en les polítiques que aplica. Si una formació assoleix el poder amb un vot popular aclaparador, i l’utilitza per abaixar els impostos dels més rics mentre retalla els serveis i les prestacions socials, pot dir que governa per a la majoria? Al nou executiu català, com diu el llibre, pels seus fruits el coneixerem. De moment està donant fruits de malestar al cos dels Mossos d’Esquadra, i no està tancada la ferida oberta al col·lectiu de mestres i professors. I és que una de les dificultats de governar per a tothom és que aquest tothom no és una massa sòlida com una roca, sinó fragmentada, inestable i bellugadissa.
