L’habitatge precari sempre ha estat un component de la pobresa severa. Però mai com ara la falta de disponibilitat d’un lloc acceptable on viure ha estat un problema crònic que afecta, fins i tot, les persones que disposen d’algun recurs econòmic. A Manresa el problema és especialment greu, especialment per als immigrants. I no només per als que acaben d’arribar, sinó també per als qui ja estan estabilitzats a la ciutat i tenen algun ingrés. Hi ha milers de pisos vells que podrien ser condicionats com a habitatges modestos per a persones de rendes baixes, però els propietaris, per raons diverses, no hi inverteixen ni el mínim per fer-los habitables, de manera que queden buits o són ocupats, sovint de forma molt precària. Alhora, les persones que podrien pagar un lloguer econòmic no troben on anar i acaben ocupant. I l’espiral es manté i s’alimenta de nova immigració i de treballadors que, tot i tenir un sou, són pobres i no poden pagar un lloguer a preu de mercat. Un problema tan greu, tan estructural i tan cronificat exigeix una intervenció decidida de les administracions, que fins ara només han posat pegats, en el millor dels casos.
