Regió7

Regió7

Pere Bonet

El dol

En els molts processos emocionals d’adaptació a situacions adverses i, durant la nostra existència ens en trobem un pilot, les reaccions de les persones són ben variades, encara que des del punt de vista psicològic s’ha buscat un patró de conducta ampli i que ajudi a manegar la situació. En situacions de pèrdua de, per exemple, un ésser estimat o la notícia d’una malaltia d’evolució incerta, no cal dir el «mal dolent», perquè ja fa uns anys, el 1969, que la Dra. Elisabet Kübler-Ross, psiquiatre, va establir unes fases que donaven sentit al procés d’adaptació; la primera publicació ho relacionava amb la resposta davant una situació personal de patir una malaltia amb risc de mort i, el 1974, va aplicar, les mateixes fases, a tots els processos de dol. Actualment, força sovint, sentim la frase «és que estic, encara, en un procés de dol» i que s’aplica a diferents situacions adverses que no tenen res a veure amb les abans esmentades. Una banalització més dels estats psicopatològics.

Aquestes fases són: negació, ràbia, negociació, depressió i acceptació. Ja posats a badar, ens podem preguntar, és una regla general per tothom i per qualsevol situació viscuda de manera traumàtica? Les fases van, sempre, per l’ordre indicat? Els conceptes que engloben cada fase, estan ben clars i definits? Segurament ens trobem davant una més de les incerteses de la vida.

Hi ha professionals que s’han dedicat a fer un estudi de recerca i un metaanàlisi de la situació i, en les troballes han topat amb tot i de tot, consells contradictoris, la possibilitat d’anar endavant i endarrere a través de les fases, persones que s’han saltat alguna fase en el procés d’adaptació; i és que, de fet, no deixa de ser això, un procés d’adaptació sigui reeixit o no. Per no parlar de les persones que no passen per totes les fases i se’n salten alguna. Difícil posar regles universals a la conducta humana.

Si parlem de la fase de negociació, ens referim a un sentiment de culpa per tot allò que ens hagués agradat parlar amb la persona perduda, és acceptar que no tot va ser perfecte en la convivència del que ja no hi és.

En la fase de depressió parlem d’un episodi malaltís estructurat? O a un sentiment de desesperança, tristesa i soledat? La línia entre malaltia i sentiments adequats és molt fina, no som màquines a les quals es puguin ajustar els sentiments a conveniència, a Déu gràcies!

A vegades, les persones en aquest procés no volen ajuda perquè consideren que manegar aquest sentiment de dol els portarà a oblidar a la persona perduda, pensament que en cap cas és l’objectiu de l’acompanyament psicoteràpic, que és alleujar el dolor i recordar a la persona sense patiment. De segur, és això de què parlem quan parlem de l’acceptació.

En els estudis de recerca el més important i que dóna peu a l’esperança és que una gran majoria de persones superen el dol. No donen percentatges malgrat que aconsellen que passats sis mesos de la pèrdua, si continua el patiment, cal demanar ajuda professional.

Compartir l'article

stats