Arribo del Kursaal de gaudir de l’exquisit Dido & Aeneas que ens han ofert l’Orquestra Barroca Vespres d’Arnadí dirigida per Dani Espasa, el Cor de Teatre, la mezzosoprano manresana Marta Valero en el rol de Dido i una direcció escènica esplèndida. Amb la música de Purcell encara al cap, em preparo una infusió i miro els digitals. Titular del Nacional: «Assassinen el director de la Filharmònica de Kherson per negar-se a tocar pels invasors». Empasso saliva. Els soldats de Vladímir Putin el van matar, sembla ser dissabte passat, a casa seva, perquè es va negar a dirigir un concert per festejar l’annexió de la ciutat a Rússia. Kherson va ser la primera gran ciutat ucraïnesa ocupada pels russos. I em ve a la memòria Pau Casals quan dos nazis es van presentar a Prada de Conflent per convidar-lo a tocar pel Führer. Va declinar l’oferta tot i que, segons diuen, li van oferir un xec en blanc. I penso en Víctor Jara a qui els militars de Pinochet van torturar brutalment i, abans d’assassinar-lo, li van tallar la llengua i li van destrossar les mans a cops de culata. I amb el músic folklòric afganès Fawad Andarabi que vivia a les Valls de l’Hindukush i tocava i cantava música tradicional del seu país. Els talibans el van assassinar d’un tret al capdavant de la seva família. I la foscor del franquisme i els Cors de Clavé. En la Petita història de Josep Anselm Clavé il·lustrat magníficament per Pilarín Bayés, Taté Cabré ens explica «Quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya molts locals claverians van ser tancats, clausurats, requisats, cremats... En alguns ateneus –com la Lira de St. Andreu– els soldats van entrar pistola en mà i els cantaires van ser perseguits, denunciats, de vegades assassinats»
Fa tres setmanes, també un diumenge, vam anar a dormir amb la notícia que la ultradreta arrasava a Itàlia. La casualitat ha fet que m’hagi coincidit amb la lectura de M, el hijo del siglo d’Antonio Scurati. És una biografia novel·lada de Benito Mussolini. Tot el que s’hi explica està perfectament acreditat i documentat. És una lectura hipnòtica perquè està tan ben escrita i tan ben traduïda que no pots parar de llegir. Interessantíssim per entendre la gènesi del feixisme. Violència i més violència. Quan el prefecte Mori prohibeix els bastons de passeig, els esquadristes de Ferrara s’espavilen i de seguida troben l’alternativa. Van a la peixateria i encarreguen uns quants bacallans assecats al sol. Sense salar. Un cop deshidratat, el peix, queda dur com un pal. Agafen el bacallà per la cua i estomaquen la víctima ben estomacada i després, es treuen el saler de la butxaca i es fan un fart de riure escampant la sal per les ferides. «Perquè és clar» –com diu Il Duce en un discurs el 3 d’abril de 1921 al Teatre Municipal de Bolonya– «per molt que puguem deplorar la violència, per clavar les nostres idees en els cervells refractaris, havíem de plantar-les a força de garrotades». Aquesta nit no sé si podré dormir.
