El Barça és més que un club, diu el lema i llegenda, utilitzat sovint per magnificar la representativitat social del club en relació amb el seu entorn i per exposar la seva singularitat econòmica en un món de clubs-estat i societats anònimes amb possibilitats gairebé infinites. També ha servit per justificar les crisis històriques que ha patit la institució, tant des del punt de vista directiu com esportiu.
Pot servir també per correlacionar els vaivens entre la glòria i la desesperació del club i el país. Des de l’inici de l’impuls sobiranista, basat en un esclat emocional capaç d’impulsar bona part de la societat catalana cap a un objectiu difícilment assolible per la via proposada, la trajectòria del Barça ha servit tant com a aparador d’aquesta explosió sentimental com un motor per a aquesta. L’optimisme crida a l’optimisme. En un marc d’exaltació frenètica, la confiança en assolir l’inassolible guanya enters. Els èxits del Barça de Guardiola i Luis Enrique, en els millors anys de la història del club, quan es van aconseguir quatre Champions i sis lligues i en què va eclosionar el talent de classe mundial de figures com Leo Messi, Xavi, Iniesta, Busquets o Piqué, tots formats a la institució blaugrana, en el seu model futbolístic i els seus valors esportius, transcorre en paral·lel a l’auge del sobiranisme, que celebra les il·lusionants consultes prèvies a l’1-O i en què alhora crea una ficció colossal i una massa electoral indestructible.
A partir de la tardor del 2017, però, el somni polític s’esvaeix i es converteix en frustració, desunió, rancúnia i impotència. Una fase que coincideix amb el cataclisme continental del Barça, que encaixa golejades a Roma, Liverpool, Lisboa, Torí, París i Munic i que des de la temporada passada es veu abocat a la segona divisió del futbol europeu.
L’arribada de Xavi, l’assumpció de les limitacions i el retorn a la confiança en els joves talents propis ha renovat la fe en un projecte pel qual les veus més calibrades reclamen paciència. En política, ha calgut que almenys un dels dos grans partits independentistes s’hagi avingut al principi de realitat per intentar reconstruir un projecte a llarg termini.
Quedaria només per encaixar amb el present polític el piticollonisme de Laporta, tot un doll d’optimisme sovint injustificat que ha hipotecat valuosos actius financers del club per dotar de múscul l’equip. Un projecte arriscat, tant esportiu com econòmic. Busquin-li el paral·lelisme.
