No acabo d’entendre la urticària que provoca últimament en alguna gent parlar de rics i pobres. Podríem pensar que es tracta d’una reacció associada a la vergonya; no dels que les passen magres, sens dubte, que prou en tenen amb sobreviure, sinó dels més ben situats. I seria comprensible perquè la misèria ha eixamplat tant els seus dominis que resulta impossible no sentir-se interpel·lat. Però crec que el detonant bàsic d’aquesta urticària és més aviat la incomoditat. Els molesta. A bastants –o a molts– d’aquells a qui la vida somriu, ja sigui per mèrits propis o perquè aquest privilegi els ha caigut com pluja del cel –com els beneficis de les elèctriques– l’últim que els ve de gust és caminar pel carrer i topar amb gent que dorm sota un porxo; o que a la ràdio els parlem de les cues de la fam.
I com es pot esborrar aquesta realitat, resulta impossible, com que no es pot amagar sota l’alfombra la pobresa extrema, ni tampoc dissimular que avui una feina ja no és garantia per viure dignament, doncs és millor mirar cap a un altre costat. Ho diu molt clar el personatge de Luis Tosar a la pel·lícula En los márgenes, tot i que afegeix que si una vegada t’atreveixes a encarar-te amb aquest paisatge ruïnós ja no pots apartar la mirada. Per això em nego a acceptar que es plantegi com una cosa desfasada i fora d’època el retrat –i la denúncia– de la desigualtat. Aquell infame comentari d’un vicepresident de la Comunitat de Madrid, en què simulava que buscava pobres sota la taula després d’un demolidor informe de Càritas, em sembla el paradigma de la indecència. Però pel que sembla ha fet fortuna, perquè ara resulta que parlar de rics i pobres és enfrontar els espanyols; o reivindicar la condemna del franquisme i socórrer les famílies dels afusellats un intent de reobrir velles ferides.
Tant que presumeixen alguns de ser apostòlics i romans, no sé on eren el dia que a classe de catecisme i van parlar de la caritat. Potser van fer campana i estaven bramant a les noies des de les finestres d’un col·legi major. Cada ovella...
