El Barça de Luis Enrique que va conquerir el triplet la temporada 2014-15 i el Chelsea que es va adjudicar la Lliga de Campions del 2021 comparteixen una curiositat: ambdós equips eren una olla plena d’aigua bullint pocs mesos abans de fer història. El club blaugrana va entrar en erupció a principis de gener per la decisió del tècnic d’asseure l’estrella Messi, i també un mes de gener, però sis anys després, el club londinenc -propietat, aleshores, del protagonista de la secció que hi ha al costat d’aquest article– feia fora Frank Lampard i donava la banqueta a Thomas Tuchel. El Barça va sumar el segon triplet i va cavalcar amb una davantera espectacular (Messi, Neymar i Suárez) i el Chelsea va conquerir la seva segona Champions sense grans estrelles però amb un gran bloc en la final davant del Manchester City de Guardiola. Dos grans èxits que exemplifiquen la necessitat de no treure grans conclusions ni fer balanç de res abans d’hora. Les temporades són llargues i cal tenir paciència, una virtut complicada d’exercir quan els entorns analitzen, sentencien, proclamen, pontifiquen i donen el món per acabat cada cinc minuts. El Barça de Xavi viu pendent de la urgència, i l’entorn de la necessitat de trobar en cada jugada de cada jugador la certesa que l’equip no ha perdut pistonada i pot tornar a ser, ja no tan sols competitiu a Europa, sinó campió. La culerada vol que s’acabi el malson culminat per l’infame 2-8, però bé faríem tots plegats de donar temps al temps i esperar a final de curs per donar les notes. No és bo fer grans titulars definitius cada cop que s’acaba un partit.
