L’altre dia un vell amic molt independentista i molt d’esquerres, però actualment poc o gens actiu políticament, em deia que si finalment acabaven manant el PP i Vox a ell i a la seva família no l’afectaria, que continuarien fent el mateix. Ho deia per relativitzar les diferències reals, més enllà del discurs, entre l’actual govern espanyol de centreesquerra i un de format per la dreta extrema i l’extrema dreta. Però ho deia també perquè, per sort i per desgràcia, el marge per transformar la societat i l’estat des del poder polític és limitat, acotat i lent, molt més lent que era fa un segle, per exemple.
Hitler va prendre el poder el gener del 1933 i al cap de només un any ja s’havia proclamat Fhürer, ajuntant els càrrecs de canceller i president, havia tancat el parlament i havia obert el primer camp de concentració. Trump o Bolsonaro hauran estat quatre anys al poder i ni els Estats Units ni el Brasil són actualment estats feixistes. Tampoc Melloni destruirà tan fàcilment la democràcia a Itàlia.
I, no obstant, sí que n’hi ha per tant. Els governs d’extrema dreta d’entrada no s’acarnissen amb el qual consideren la seva base electoral real o possible: la classe mitjana i mitja baixa autòctona i amb un model de vida més o menys convencional. Tampoc ho feia el feixisme del segle passat. Comencen restringint (encara més) drets i empitjorant les condicions de vida a aquells col·lectius que han convertit en boc expiatori, en enemics d’un suposat ordre correcte de les coses. Ara i aquí, immigrants (i especialment aquells que no es conformen a esdevenir per sempre mà d’obra barata, muda i submisa), activistes de causes diverses, persones de l’ampli espectre LTBIQ+, els sectors més pobres i marginats de la societat i les dones en general (i les que volen viure com els doni la gana en particular). La diferència amb el què va passar ara fa un segle és que tots aquests retrocessos en drets, greus indiscutiblement, no s’implementen d’un dia per l’altre, compten sempre amb molta i activa resistència i, en principi, són reversibles.
Dic en principi, i aquí volia anar a parar, perquè l’extrema dreta també procura debilitar i adulterar l’estat de dret, la separació de poders, la llibertat d’expressió i de premsa, el sistema electoral i la democràcia en definitiva per aconseguir perpetuar-se indefinidament al poder. Ho hem vist als Estats Units, amb la negativa a acceptar la derrota electoral, ho veurem probablement al Brasil si Lula guanya i ho hem vist a Rússia i a Hongria on la democràcia i les eleccions ja són poc més que una comèdia per legitimar l’autocràcia.
A l’estat espanyol, on l’extrema dreta no ha marxat mai de determinades estructures bàsiques de l’estat i on el nacionalisme d’arrel imperialista és encara la ideologia dominant, l’arribada a la Moncloa del populisme de dretes amb DO Madrid de la mà de l’extrema dreta pura i dura pot tenir conseqüències molt més profundes, lesives i de llarga durada del què pensa el meu amic.
