Va agafar la dona pel braç i, esverat, la va fer entrar en una habitació. Aleshores, a crits, li va recriminar les preguntes que la periodista que hi havia al plató feia a la presidenta del seu partit. Va cridar de manera exagerada. I va intimidar aquesta professional. El partit d’aquest polític ha encarregat un informe sobre els fets, i la professional que l’ha signat, una dona d’una àmplia trajectòria en el món de l’advocacia, hi ha vist irregularitats. La professional escridassada, que em aquell moment era subdirectora del programa FAQS de TV3 -ara fora de la graella-, Mònica Hernández, només va havia intentat fer la seva feina de la millor manera possible. La reacció exagerada i primitiva és la que va tenir el vicepresident de Junts x Catalunya, Francesc de Dalmases, en sentir com se li feien preguntes incòmodes a la seva amiga i aleshores presidenta del Parlament de Catalunya i del partit, Laura Borràs. L’advocada que ha fet l’informe que li va encarregar el propi partit, és Magda Oranich, que denuncia que també ha rebut pressions de Borràs perquè en suavitzés les conclusions.
El periodisme és aquesta pràctica que consisteix en destriar el gra de la palla i oferir una informació que estigui carregada de veracitat i la màxima objectivitat, una pràctica a la que s’hi arriba a través del contrast de la informació, de la documentació i del coneixement dels fets. En un d’aquests punts, dins d’aquesta pràctica, que alguns en diuen ciència, s’entén que hi ha un espai per al gènere de l’entrevista. D’una televisió pública se n’ha d’esperar un exercici pulcre del periodisme (i estic segur que així és com es treballa), que pregunti allò que hagi de preguntar i que apropi als espectadors clarors per a cada tema tractat.
La política és un altre joc i la mala política, que és la que s’ha instal·lat al nostre país, és la que ho sotmet tot, absolutament tot el que passa, a un filtre que indica fins a quin punt beneficia o perjudica cada acció que es pren al líder o la formació. La presència pública i mediàtica avui té un gran pes i aquí apareix el primer floc d’una bola de neu que perilla que ens atrapi, ens engoleixi i ens arrossegui a tots. Amb tot, aquesta pressió sobre els polítics podria explicar -que no justificar- un excés de nerviosisme, com va demostrar Dalmases. L’excés en el crit i el gest, els cops a la porta d’un histèric fora de si tenen més a veure amb mancances educatives profundes, en no entendre què volen dir paraules com respecte, pluralitat i veritat i en tenir molt poc cultivades algunes formes impròpies de qui defensa la igualatat de gènere. Francesc de Dalmases va deixar la direcció de Junts, ahir. Un temps al racó de pensar li pot anar bé. S’hi reaprèn.
