Alejandro Lerroux, un dels personatges més tòxics de la política espanyola del segle XX, va començar animant els seus seguidors a elevar les novícies a la categoria de mares, però això no va impedir que el supercatòlic Franco li permetés tornar tranquil·lament a Espanya després de la guerra civil i morir per causes naturals en un confortable pis de Madrid. Normal: ningú no va fer tan mal a la República ni va ser tan anticatalanista. En la seva atzarosa, rocambolesca, canviant i sovint ridícula carrera política va ser president del Consell de Ministres tres vegades. La darrera, el 1933, era evident que el seu Govern no aguantaria. Les dimissions s’acumulaven. Per tapar forats, va proposar a un membre del seu partit que s’incorporés a l’Executiu. El col·lega el va mirar amb cara d’estranyat i li va dir que ni parlar-ne, que no volia entrar en un Govern que estava a punt de desplomar-se. I Lerroux li va replicar: «No siguis ruc, que t’estic oferint ser exministre!». Des de la seva perspectiva, li estava oferint un status perenne des del qual podria fer negocis, moure influències, exhibir medalles a canvi de pocs dies de feina. Aquesta és la gran fita de Liz Truss: expremier per sempre en 45 dies. I un sou vitalici de 135.00 euros. I li exigeixen que renunciï? Pobreta, però si el sou vitalici serà l’únic que podrà presentar com a obra de govern!
