El número de quioscs que queden a la ciutat de Manresa es poden comptar amb els dits d’una mà (i diria que me’n sobren). En els darrers anys han anat desapareixent de manera imparable i, molt em temo, que si no els cuidem una mica ben aviat no en quedarà cap. No són els únics establiments que han anat perdent pistonada davant d’una globalització econòmica i cultural que, ara per ara, sembla no tenir aturador. Les administracions es vanen de parlar del comerç de proximitat, de teixir vincles dins les comunitats (els nostres barris), de les sinergies, però la veritat és una altra de força diferent. Ens queden alguns mercats, però sobrevivint. Ja sé que és difícil lluitar contra els grans establiments, però aquest és potser també l’error de partida. Els súpers, les grans zones comercials no marxaran, ja que les butxaques de bona part de les famílies estan ben escurades i, per tant, la necessitat apreta. Malgrat tot, aquests comerços i establiments són necessaris i cal ajudar-los i això és el que no s’està fent.
Com a dona que, en la mesura del possible, mira de fer una mica de vida de barri us resumiré algunes de les coses que comenten els propietaris del Quiosc, la botiga de queviures, la carnisseria. En primer lloc, sobre els bancs, que no només no ajuden sinó que els han complicat i encarit el negoci tant com els ha estat possible. No fa pas molts anys podien anar a demanar canvi, a portar-hi les monedes (ara de fet, ja no hi podrien anar perquè un barri de més de 8000 habitants no té cap oficina). Però quan encara hi eren van començar a posar-hi pegues: només anar-hi en dies i franges horàries concretes, tant se val que llavors tinguis feina. La reducció de caixers, quan les persones cada cop vivim més de crèdit que no pas de dèbit, ha convertit el pagar amb targeta o amb el mòbil amb un fet innegociable. Per tant, aquests petits negocis que no només ens venen diaris, revistes, mandonguilles o un manat de bledes han hagut d’anar a proveir-se d’un datàfon. No entraré en detalls, però ras i curt surt una mica bé sinó superes un determinat import; a partir d’aquí, la clatellada és molt considerable. Però no hi ha alternativa a no sé que comencin a cobrar via bizum (que no sé si és legal). Després venen els impostos. No fa gaires dies em comentaven que ara si un quiosc ven tabac se li afegirà un nou impost (que no han de pagar els bars). Per tant, un producte que afegien per als clients fumadors no el podran tampoc mantenir. I la llista la podríem fer més llarga de tot allò que, senzillament, sí que es podria fer d’una altra manera perquè, de vegades, ajudar no hauria de voler dir altra cosa que deixar d’afegir-hi problemes.
Voldria, m’agradaria que la botiga del Joan i la Lina (can Joan, per als veïns i veïnes) no hagués d’abaixar la persiana, que el quiosc on cada dia de bon matí ja traginen plogui, faci fred o calor el Xavi i la seva mare, la Teresa no desaparegués. Ni tampoc la carnisseria de la Rosa i el Ramon, ni la fruiteria ni la Perruqueria de la Pilar, ni la de la Josefina. Però qui sap, de moment ja hem perdut la xurreria, on ara hi ha un petit solar on hi aparquen quatre cotxes o potser vuit, qui sap. Potser no era la més maca del món, però era un servei que feia barri. Un lloc més on aturar-se i fer-la petar una estona. Però aquestes coses ja no importen o si més no això és el que sembla. Fins al dia que ja no hi són i llavors ens preguntem, què carai ha passat? Després direm que les ciutats es buiden, que no tenen vida, que tot es concentra en uns pocs llocs i en uns pocs moments. Doncs això, perquè ens hem venut l’ànima al diable, un diable que, creieu-me, no costa gaire d’identificar, perquè és a totes les ciutats i pobles del nostre país.
