Aquest serà un dels pocs cops que em veuran parlant sobre un tema personal. Però penso que l’ocasió ho requereix. Tot just llegia l’altre dia un article en què s’esmentava que un estudi de la Universitat de Lleida i l’Institut de Recerca Biomèdica ha fet un experiment en què ha quedat demostrat que les joves d’entre 19 i 24 anys s’estressen més als carrers estrets. I m’ha semblat adient posar-ho sobre la taula. Quan es parla d’un estudi, sembla impersonal. Però recentment, jo, que em trobo dintre d’aquesta franja d’edat, ho he viscut de prop i crec que la meva experiència pot ser representativa.
Aparco el meu vehicle en una zona indeterminada de Manresa, no gaire lluny de casa. He de fer unes compres, i, en comptes de deixar el cotxe al pàrquing, com faig habitualment, el deixo a fora, a uns 50 metres del supermercat. Va bé caminar, diuen. És una zona poc il·luminada, amb una vorera estreta i fosca. Apago els llums i trec la clau del contacte. Agafo la bossa, i surto del cotxe. A uns metres, dos homes d’uns 30 anys s’apropen. No és una zona cèntrica, però tampoc desèrtica.
Quan em disposo a allunyar-me del cotxe, després de tancar-lo, noto com un d’ells em clava la mirada. L’ignoro. L’individu ara busca establir contacte verbal. Em crida. «Hola, guapa!». Silenci. «Eh, guapa!». M’allunyo sense mirar-los. Plena d’impotència i ràbia, ja que no puc fer res més. I ara sí, quan aconsegueixo allunyar-me, els escolto de nou. Ara m’insulten. Ho fan tres cops i amb paraules que no goso repetir. Imaginin-s’ho. Blasfemar-te pel simple fet d’existir. I probablement, pel fet de ser una dona que ha decidit ignorar-los. Vaig sola, sense ningú que em pugui ajudar en cas què decideixin increpar-me més. El millor és obviar la situació i marxar.
Ja a casa, ho comento amb amigues. Es preocupen. Sort n’hi ha, de la sororitat que tenim entre nosaltres. Són aquest «avisa’m quan arribis» que fa sentir-te més protegida. Perquè si et passa alguna cosa, algú sap que no has arribat al teu destí. Situacions com aquesta, que no és la primera que visc i ben segur que tampoc serà l’última, em preocupen. Per què hi ha certs individus que consideren que tenen un dret superior a tractar les dones com a objectes, que, si no fan el que vols, no mereixen gens de respecte? El meu és un testimoni més. No és gens inusual, sinó una experiència que moltes dones han viscut més d’un cop a la vida. El problema no depèn de la il·luminació del carrer, ni de l’hora, sinó d’alguns individus que hi passegen. M’agradaria saber quan podré sortir al carrer sense haver-me de preocupar per si algú decideix perseguir-me. I no soc l’única que s’ho pregunta.
