Ara resultarà que la culpa d’aquest octubre amb temperatures estivals, d’escriure l’article diari amb màniga curta i xancletes, és d’un volcà submarí de la Polinèsia que va fer erupció el mes de gener passat. Un tal Hunga Tonga Hunga Ha’apai, protagonista de l’explosió més gran registrada al planeta a l’era moderna, amb una potència equivalent a cinc-centes bombes atòmiques com la d’Hiroshima. En tractar-se d’un volcà subaquàtic, va projectar a l’atmosfera una enorme quantitat de vapor d’aigua que va arribar fins l’estratosfera, s’hi va quedar, i es calcula que trigarà entre cinc i deu anys anys a esvair-se totalment. Resulta que el vapor d’aigua és un gran causant de l’efecte hivernacle, fins i tot més que el CO2, i un augment del deu per cent en la massa de vapor estratosfèrica, que és l’efecte calculat de l’erupció, té efectes perceptibles sobre la temperatura de la superfície terrestre i explica una part de l’anomalia climàtica de l’any en curs. És com si ens haguessin embolicat en plàstic transparent, que deixa passar els raigs del sol i impedeix que s’escapi l’aire calent. Aquí estàvem, apostant pel cotxe elèctric i fent plans de transició energètica per reduir l’ús de combustibles fòssils tot mirant amb preocupació les enquestes electorals del Brasil (per allò de Bolsonaro i l’Amazònia), i un dia ens assabentem que un volcà invisible ens durà a la castanyada amb banyador. Be, en realitat ho sabíem com a mínim des del juliol, quan ho va explicar National Geographic, però ara ha aparegut un nou estudi en una altra revista i ho hem redescobert molt oportunament, perquè ens facilita una resposta a la pregunta: què li passa a la tardor que no arriba? Però no llancem les campanes al vol: els científics avisen que l’Hunga només aporta alguna dècima a la temperatura mitjana; l’escalfament planetari continua sent conseqüència, sobretot, de l’activitat humana. No s’hi val a dir «els volcans són invencibles» i passar de tot.
