Hi ha indignació, hi ha el convenciment de negociacions i propostes molt mal portades, com per haver fet fracassar la candidatura als JJOO d’Hivern 2030. No tot va ser culpa del president de l’Aragó, que sí que va tenir posicions poc raonables, però amb altres interlocutors al capdavant són molts els qui creuen que s’haurien salvat.
Conscients d’aquesta mala maror, el Govern intenta vendre la idea que tot el que podien haver aportat els JJOO pot venir per altres vies, i per això s’ha tret de la màniga un procés participatiu sobre com ha de ser el Pirineu del segle XXI. Per això obre el procés a totes les comarques que haurien participat dels JJOO: Alt Pirineu i Aran, Berguedà, Ripollès i Solsonès.
Ens volen entretenir un parell de mesos per demanar què voldríem tenir, què ens fa falta, com voldrien que fossin les coses en aquest territori, etc. Per entendre’ns, una mena de carta als Reis, que després el Govern llegirà i decidirà què, com i quan dur-ho a terme.
D’entrada, la missió principal és tenir-nos entretinguts un parell de mesos, que s’allargaran dos o tres mesos més per tenir les conclusions i debatre les vies per finançar-ho i fer-ho realitat, just a temps d’arribar a les municipals de maig de l’any vinent, amb tota la paperassa damunt la taula.
Ningú podrà dir que, en comptes dels JJOO, el Govern hi posa tot i més per aconseguir el que aportaven els JJOO. Sincerament, no sé si ens prenen per nens petits, o per rucs integrals que ens agafem a qualsevol cosa, i en donem les gràcies. No han entès res del que suposava la celebració dels JJOO en aquests territoris.
Pretendre venir ara amb una proposta d’enquesta per demanar opinió, no toca. Encara més, fa la sensació de voler tapar la mala consciència amb un simulacre de participació per atreure simpatia i evitar fracassos sonats a les eleccions municipals de l’any vinent. Fracassos en ajuntaments, consells comarcals i diputacions.
És tan evident la maniobra que causa indignació, afegida a l’existent. Els defensors dels JJOO els volíem per resoldre un bon nombre de dèficits, sí, però sobretot per posar-nos a l’aparador mundial, i esdevenir un destí turístic, esportiu i de lleure per a molts i molts anys. És evident que això comportava millores diverses en comunicacions, de tota mena, en infraestructures, equipaments i serveis, però també resoldre temes tan essencials com la mancança d’habitatges socials en tota aquesta àrea.
La construcció d’edificis olímpics permetia tirar a terra velles construccions i equipaments per substituir-los per centenars d’habitatges, que servirien els dies de competició i passarien a formar part del patrimoni municipal per cobrir necessitats per a treballadors i estudiants d’aquestes comarques. I com això tants altres equipaments, amb grans aprofitaments futurs, com ha passat amb el Canal Olímpic de la Seu d’Urgell. És que algú pot considerar negativa la inversió feta a la Seu en ocasió dels JJOO del 92? Doncs similars projectes hem perdut. No vulguin ara vendre’ns fum, quan podíem haver tingut ocasions de primer nivell.
