Quiosc Regió7

Regió7

Xavier Gual

PEDRA SECA

Xavier Gual

Empresari

Robar, robar i robar

Lladronejar és una violació, més enllà del valor sostret. És un acte de gravetat material però també emocional. Les víctimes, encara que no acabin patint violència física, són forçades en el més íntim. Sigui a casa, a la feina o pel carrer. Ho és perquè et remenen el teu calaix amb pertinences, potser sense valor econòmic però valuoses per ser un record potent o íntim. Potser d’algú que ja no hi és o un amulet evocador de la millor tarda d’una vida. Quan entren a una propietat aquests personatges atemptem contra tot això, a més d’endur-se un ordinador ple d’informació, un anell regalat, un rellotge heretat o bé un sobre amb un import estalviat per a les vacances.

Tal cosa està succeint de forma intensiva en els nostres entorns. No és percepció, ni alarmisme o populisme, és un fet estadístic contrastat i en creixement. Els Mossos ho saben, els polítics també però ho maquillen. Els lladres forcen les cases particulars, les empreses amb productes industrials d’un cert valor o elements de l’espai públic. Tal com explicava aquest diari, alguns lladregots s’han fixat en el coure dels cables dels carregadors de cotxes elèctrics. Un nou objectiu ben ecològic per delinquir.

En aquesta acció, o en les entrades amb força a pisos i cases, s’observa un elevat grau de professionalització i preparació prèvia dels assalts. En els darrers robatoris patits al polígon d’Artés, a la recerca de coure o de ferralla, s’ha pogut constatar que sabien l’horari del canvi de torn de la Policia Local, el funcionament deficient de les alarmes i les vies d’escapament per evitar ser enxampats. En els domicilis, entren en horaris d’absència regular dels propietaris i s’enduen articles valuosos (si en troben) i objectes sorprenents com flascons de colònia o ulleres de marca (o sense). Hi ha grups que destrueixen mobiliari i altres que sostrauen de forma quasi imperceptible.

De forma regular venen recollides informacions en les seccions històricament anomenades «fet divers» amb un aplec dels casos delictius. Ben aviat el director podria considerar canviar-ho per «fets habituals». No és un comentari de tribuna de bar. És massiu i real.

Algunes darreres entrades a la llista són: un robatori en una casa de pedra restaurada a l’entorn de Berga, assalts a pisos del centre d’aquesta ciutat amb les dues fórmules: lladres trinxeraires o subtils, però igual de nocius per a les víctimes. Al Bages actuen grups d’experts en alarmes, disposen de camions i eines pesants per endur-se materials pesants o capacitat tècnica per robar coure tot i estar endollat i amb alta tensió.

Mentre la sensació d’impunitat es va assentant i la classe política anuncia mesures que no s’acaben concretant mai, a Barcelona roben rellotges cars de canells de confiats. Per aquí molts opten per l’autodefensa, posant alarmes d’ofertes aparegudes a la bústia l’endemà de l’atac o altres tancant gossos perillosos a naus industrials. Si els (confiats) lladres hi accedeixen potser ho pagaran amb la vida. Després tot seran laments. O no.

Compartir l'article

stats