Joseph Pulitzer es va fer multimilionari com a periodista i editor de premsa sensacionalista, la que identifiquem com a groga perquè utilitza l’escàndol i el safareig per guanyar adeptes a un populisme informatiu que banalitza la realitat (o fins i tot la distorsiona). Paradoxalment, el personatge va voler passar a la història com a patrocinador dels mundialment reconeguts premis Pulitzer, que des del 1917 premien el bon periodisme, el que compleix amb rigor la funció social de la pràctica periodística: saber què passa, investigar, seleccionar la informació més rellevant, contrastar-la i transmetre-la de forma veraç i fàcil d’entendre. El periodisme que s’ensenya a l’Escola Universitària de Columbia, una de les més prestigioses del món, que també es va crear amb el patrocini del senyor Pulitzer. Abans de morir i deixar fets els encàrrecs filantròpics, va escriure, entre d’altres, aquestes reflexions: «Una premsa cínica, mercenària i demagògica produirà un poble cínic, mercenari i demagògic». «Les nacions prosperen o decauen simultàniament amb la seva premsa». I reblava: «El poder per modelar el futur d’una República estarà en mans del periodisme de les generacions futures», que ben bé ens podríem prendre com un advertiment exprés, vist per on passa el país i el relat informatiu que ens arriba.
Dir mentides o amagar la realitat deu ser igual de miserable. Al mentider se l’enxampa ràpid, i només depèn de la impunitat que gaudeixi que acabi bé o malament de seguida, com és el cas de Pedro Sánchez. Els que manipulen la realitat, o la ignoren expressament, acabaran com la nació que defensen el dia que els caduqui tanta llicència judicial. És de miserables amagar a l’opinió pública la transcendència de l’informe de la secretaria del Consell d’Europa sobre el dret a la independència si es fa amb mètodes pacífics. Com ho és negar la violència policial l’1 d’Octubre, amagar el significat d’aquella mobilització ciutadana, o aigualir la declaració d’independència del 27 d’octubre, que dijous va complir cinc anys. Ser còmplices d’aquest silenci volgudament desmobilitzador els agermana amb els mentiders i també els abocarà al desastre final.
Tant de silenci o de soroll intencionat per fer mal em recorda la frase que utilitzava el mestre de periodistes, Ryszard Kapuscinski, per definir els professionals de la informació: «Per exercir el periodisme, abans de res, cal ser bons éssers humans. Les males persones no poden ser bons periodistes. Si s’és una bona persona es pot intentar comprendre els altres, les seves intencions, la seva fe, els seus interessos, les seves dificultats, les seves tragèdies». La pregunta inevitable és: aquests requisits només cal exigir-los als periodistes? Fem llista?
