Quiosc Regió7

Regió7

Carles Duarte

A ESTONES

Carles Duarte i Montserrat

Poeta

Les ocultacions

El fil de la vida integra emergències i ocultacions, com passa a l’univers amb els astres, que es formen i es consumeixen, i com constatem des de la Terra amb el cicle de les estacions. En el que els nostres sentits ens transmeten hi ha una percepció temporal. Però la memòria ens relliga amb el passat, amb el nostre rostre canviant al llarg dels anys, amb el que roman dins nostre dels qui ens han precedit, amb la petjada en nosaltres dels qui han format part del nostre camí. Si al seu llibre Ameba Anna Gual ens confrontava d’una manera gens emmelada amb el trajecte físic i emocional que comporta l’embaràs, a Les ocultacions ens obre la porta a la convivència amb els ja absents i amb l’experiència dolorosa d’un avortament. La dedicatòria s’hi refereix. Ben acompanyada per un Pòrtic d’Antònia Vicens i un Epíleg de Dolors Miquel, Les ocultacions constitueix un viatge de 47 poemes, un nombre persistent en els llibres d’Anna Gual, que ens remet al nombre atòmic corresponent a l’Argent, identificat amb el símbol Ag, com les inicials de la nostra autora. Anna Gual no fa concessions. Hi ha reflexió exigent i descarnada i una proximitat amb les forces de la natura, que de vegades es torna dura, feréstega, però mai exempta de lirisme. El seu vitalisme («Il·lumina’m/ allò que no veuré mai») de vegades esdevé agrest («Per la manera/ com trepitgi les plantes/ em reconeixeràs»). I això la connecta amb el que és intuïtiu («Cal intuir, no mirar», «Quan no sabies que ella existia./ però ja la intuïes»), misteriós («Abraçarem tots els misteris»), irracional: «Diuen que em crec/ una trinxera/ però que ells han vist/ que per dins soc/ un jaciment de marbre blanc/ i tot és pur/ i res hi sobra» o «En la llarga nit de les runes/ se’t demanarà que obris les mans». La seva escriptura esdevé ara i adés deliberadament enigmàtica: «Ella ho sabia:/ hi ha certes coses/ que s’han d’amagar;/ les altres també» o «Allò que narrem/ viu a la cara oposada/ d’allò que passa”. Però alhora hi ha una poderosa consideració intel·lectual del mot («Existir és excavar») i una aposta per la construcció cultural: «Llegia llibres,/ comprava llibres, subratllava llibres(...)/Al llit de mort, davant l’absència de llibres,/ li insistien: No en vols cap, de llibre?»/ i ell feia que no amb el cap, somrient,/ i amb les mans girava el full del llibre final”. I hi podem associar la reflexió que duu a terme sobre el fet literari i el seu sentit. En són un clar exponent els poemes L’angúnia («Llavors per a qui escriure,/ si no és per emparar algú?/(...)/Escric per abrigar-vos/(...)/Escriuré per deixar dit/ que vaig intentar fracassar») o L’òliba («És evident que una persona/ que escriu sempre és un ocell./ O coneixes/ alguna persona/ que escrigui i que,/ al mateix temps,/ no voli?»). La poesia d’Anna Gual té l’ambició i el coratge de la millor literatura: «He pujat a la muntanya de les certeses/ i he cremat totes les que porten el meu nom».

Compartir l'article

stats