Josep Pla va fer un joc de paraules amb la identitat fonètica de «maça» (eina per) i «massa» quantitat) i va dir que «totes les maces piquen», convençut com estava que els excessos són dolents en qualsevol matèria. Però la paraula «massa» també pot referir-se a una «agregació de partícules o coses que formen un cos». Amb aigua, farina i sal es fa la massa del pa, i amb un gran nombre de persones individuals es forma una massa humana. El moviment de les multituds és una característica dels humans des de fa uns quants mil·lennis, i mai no ha deixat de fascinar-nos. Les ciutats semblen l’espai més natural per aquestes onades, sobre les quals la narrativa pot crear arguments que destaquen la individualitat dels protagonistes per contrast amb l’anonimat del nombre. Edith Piaf va enregistrar l’any 1957 la cançó La foule, que dotava d’una lletra nova i totalment diferent l’argentina Amor de mis amores, de 1936. El rossinyol de París cantava (en francès, és clar): «Perduda entre la gent que m’empeny, atordida, desemparada, resto aturada, quan de sobte em giro, ell recula, i la multitud em llança entre els seus braços. Enduts per la gentada que ens arrossega, ens impulsa, ens aixafa l’un contra l’altre, no formem més que un sol cos, i la riuada se’ns emporta sense esforç, encadenats l’un a l’altre, i ens torna esclatants, embriacs i feliços». Oi que s’ho imaginen en forma de seqüència cinematogràfica? Però totes les masses piquen, i quan l’excés és justament de massa humana, el perill és proporcional a la quantitat i a la densitat. Alguns estudis diuen que sis persones per metre quadrat equivalen al perill cert que qualsevol petit incident –una caiguda, una alarma, un petard, uns ximples que s’empenyen– desfermi la catàstrofe. A Seül passen del centenar les víctimes mortals pel moviment descontrolat d’una massa humana atapeïda en excés. Ser molts de colla sempre agrada, però quan ens tornem massa ens posem en perill.
