Sense adonar-nos-en ja tenim el peu al coll del primer trimestre d’aquest curs postpandèmic. Fa gairebé un mes saltava la notícia que a França hi havia dificultats per cobrir les places de mestres necessàries. Segons sembla, al país veí s’ha donat una espècie de deserció contagiosa entre els professors en haver-se quedat desbordats davant les dificultats i els maldecaps a les aules.
No m’he entretingut a valorar la veracitat de la notícia. Donades les circumstàncies i veient com van les coses al nostre país, a mi em sembla versemblant i, si més no, em permet introduir aquest article a partir de dades que sí que són certes perquè són les que puc documentar diàriament a l’escola.
La nostra és, d’entrada, una època aspra a les aules. La pandèmia ha accelerat els processos que ja fa temps els educadors anunciàvem com a dissolvents de la humanitat de nens, joves i adults: les hores d’ús de les pantalles (en això el nostre país va al capdavant), l’addicció a tutorials, jocs i pornografia, l’increment en les autolesions (les dades sobre l’augment de suïcidis en joves, sobretot noies, són demolidores), i de malalties mentals com els trastorns de conducta alimentària o límits de personalitat, sense tenir en compte l’augment dels casos d’espectre autista... Un capítol a part mereix la por. Haurem d’estar atents per veure com afectarà les properes generacions que aquest sentiment s’hagi instal·lat en la mentalitat i en la mirada dels adults i estigui sent transmesa sistemàticament a infants i a joves.
Hem de reconèixer que tot plegat ens ha agafat als adults amb el peu canviat. La societat del benestar (que en si té coses molt bones, però, ha reduït la resistència al patiment), la idolatrització del dret individual per sobre de l’experiència del bé comú, la primacia en el món educatiu d’allò que és nou davant del que és senzillament bo, la liquiditat de les relacions adultes que posem davant dels ulls dels nostres alumnes i la frivolitat (per dir-ho d’una manera sintètica) amb què hem plantejat formació, creixement, professió i educació ha debilitat la capacitat de complir amb el deure de transmetre a les generacions que venen al darrere el valor de la nostra cultura en el moment històric en què, després de la Segona Guerra Mundial, possiblement era més urgent recuperar-lo.
L’educació és una feina del present. Un àmbit d’aplicació eminentment pràctic pel que no serveix de res lamentar-se per un passat esguerrat o un futur amenaçador. L’exercici educatiu comença en l’acollida de les condicions i les categories de l’educand com a punt de partida. Això sí, fugint també dels cofoismes dels que pensen que tot ho hem fet bé, que no hi ha res a canviar. El fracàs d’una educació que no genera homes i dones capaços de viure plenament en les circumstàncies presents no es combat corregint pedagogies. El que cal és ajustar la mirada.
Ens urgeix recuperar una mirada genuïna sobre els nostres infants i joves, una mirada que inclogui també aquest tipus de noves dificultats i casuístiques a les famílies i a les aules. Que no deixi fora res i a través de la qual tota circumstància sumi en favor del creixement propi (no oblidem que no educa qui no és educat) i del creixement dels nois i noies que cada dia ens són confiats a les aules de les nostres escoles.
