Quiosc Regió7

Regió7

david bricolle

Sortir amb por

Hi ha iniciatives que persegueixen un objectiu positiu, però que el simple fet d’haver-les de dur a terme no deixen gens ben parada la societat on vivim. Dit d’una altra manera, són iniciatives que cal aplaudir, però que el millor seria que mai no calgués promoure-les. La que potser ens vindria de seguida al pensament d’una manera més generalitzada són els bancs d’aliments. O totes aquelles accions de caràcter popular i altruista enfocades a pal·liar, en la mesura del possible, els estralls de les crisis econòmiques i socials per suplir les mancances d’un sistema que deixa de banda una part significativa de la població. Òbviament, s’activen des de l’absoluta voluntat d’ajudar, però la millor notícia seria que no fossin necessàries. Dins d’aquest marc hi inclouria una iniciativa que s’ha posat en marxa a Manresa, de la qual aquest mitjà se’n feia ressò el cap de setmana. A la capital del Bages s’han organitzat dues sessions de treball per a dones per identificar possibles espais que els generen inseguretat. Aquest treball inclou el que s’ha anomenat marxes exploratòries, que consisteixen a recórrer un barri o un entorn urbà concret amb un grup reduït de dones amb l’objectiu de reconèixer i analitzar quins elements físics i socials condicionen la seva percepció de seguretat. El propòsit final és el de recollir propostes per transformar l’espai públic perquè realment estigui a l’abast de tothom. Andrea Izquierdo, companya de redacció, es feia ressò fa una setmana en aquesta mateixa tribuna d’un experiment de camp de la Universitat de Lleida i l’Institut de Recerca Biomèdica en què ha quedat demostrat que les joves (dones) d’entre 19 i 24 anys s’estressen més als carrers estrets, estat anímic que no compartien majoritàriament els joves (homes) participants a l’estudi. I l’Andrea il·lustrava i humanitzava la fredor de les xifres explicant una recent experiència personal, en què ella mateixa s’havia sentit intimidada transitant per un carrer qualsevol. Quan llegia el seu breu relat em va envair una barreja de tristesa/indignació i vergonya. Tristesa per constatar, una vegada més, que sou tantes les Andrees que cada dia sortiu al carrer sense sentir-vos segures. Vergonya, des de la meva posició d’home, pel temor que la meva simple presència i condició masculina pugui haver suposat en algun instant, en algun carrer, sense cap gest ni intenció, un factor d’intimidació. En prenc nota, en prenc consciència. I fins us en demano disculpes per la part (de gènere) que em toca. No sé si serveix de gaire. Voldria pensar que sí. Però, sobretot, voldria que no fes falta.

Compartir l'article

stats