Quiosc Regió7

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Llibreter

Immobilisme estatal

És ben curiós que en un món accelerat i sempre dinàmic la innovació, la recerca de nous productes i serveis, l’optimització dels recursos –humans, materials, energètics…– estigui, almenys en l’àmbit privat, a l’ordre del dia, les estructures estatals estiguin anquilosades. Com també les religioses, però això són figues d’un altre paner. Malgrat això, de lleis, protocols tècnics i reglaments no deixen pas de fer-ne, això sí, d’una manera exagerada. Hi ha qui diu que té la seva raó principal en el fet que gran part dels representants polítics provenen del ram del dret i aquests es creuen que fent lleis es canvia la realitat. Si hi hagués, per exemple, més enginyers i humanistes, potser es buscarien altres solucions més imaginatives i, a la pràctica, més solvents.

L’administració territorial de l’Estat espanyol, tenen el seu origen al segle XIX, amb la creació de la divisió provincial i, a grans trets, no ha canviat gran cosa d’aleshores ençà. Puntualment, s’ha fet algun canvi més cosmètic que real, com l’«estat de les autonomies» nascut del postfranquisme i l’anomenat «règim del 78». Perquè, de fet, es va perpetuant un model d’estat profundament centralitzat, amb un autonomisme formal que només administra diners recaptats de manera unitària i piramidal, esdevenint a la pràctica una agència de col·locació de polítics i funcionaris regionals. I escapçar així les realitats nacionals, especialment la catalana, a les quals no es permet cap mena de gestió realment particular i exclusiva; per tant, sense poder real. Aquest model és un bon joc de mans per fer creure, internament i externament, que es tracta d’un estat que dona joc a les diferents entitats geogràfiques. És la típica picaresca castellana! A més a més, tot plegat té una flaire de control absolut a la manera típica dels imperis conqueridors, amb un control ferri, de tics colonialistes, a través dels governadors (o amb un altre nom, segons convingui) posats pel poder central, amb la repressió sempre a punt, ja sigui militar, policial (tradicionalment de la inefable Guàrdia Civil) i la d’una judicatura gens neutral, que escombra tothora a favor de la unitat i dels designis capitalins. I la majoria de la població resignada per un estat de coses que considera normal, perquè no n’ha viscut mai cap més.

La veritat és que no hi ha gens d’interès de remoure aquest model que, per altra banda, no és econòmicament eficient en el seu conjunt; ni tampoc efectiu en cap aspecte més enllà de l’espoli sistemàtic per part de qui controla aquest estat de coses. Per això el debat de la realitat territorial i nacional dels pobles peninsulars és totalment inexistent. Com si aquest mapa s’hagués creat per designació divina i sigui, per tant, immutable. Es modernitzen alguns detalls, però res substancial. Alhora hi ha una por atàvica que els àmbits territorials més dinàmics –especialment els que no són de matriu castellana– puguin liderar res, encara que sigui en benefici de tot el conjunt.

Hi ha alguns estudis que ens permeten veure-ho amb claredat. És el cas del llibre de Quim Bosch, Una asimetria cartografiada. Els Països Catalans en 27 mapes, premi d’assaig Irla 2021, publicat per Angle Editorial. La comparació amb les comunitats autònomes (totes elles sobreposades a la creació del mapa provincial del 1833, com si res no hagués canviat!) és un bon exercici per avaluar les diferències territorials i la manera com, amb mà de ferro, l’administració estatal ho controla tot, perjudicant notablement les zones més dinàmiques socialment i econòmicament parlant. I, des d’aquí estant, no estem parlant pas d’identitats ètniques resistencialistes, però des del centre sí que segueixen aquest patró. Com escriu Enric Marín al pròleg del llibre abans esmentat: «… el nacionalisme espanyol viu així la ‘diferència catalana’ com una anomalia que cal corregir amb severitat. […] La diferència catalana amenaça la identitat espanyola». Prefereixen, doncs, mantenir-se globalment ineficients que cedir en res. I així anem, donant voltes a la sínia…

Compartir l'article

stats