Fa més de cent anys Enric Prat de la Riba va escriure: «El poble que no ha sabut construir una llengua pròpia és un poble esguerrat, perquè la llengua és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l’instrument més poderós de la nacionalització i, per tant, de la conservació i la vida de la nacionalitat». Al cap d’unes quantes dècades, Jordi Pujol va resumir-ho en la coneguda sentència «la llengua és el nervi de la nació», un axioma que ha estat repetit fins l’esgotament en tota mena de publicacions i discursos. Si les dues frases tenen raó, les dades de la demografia idiomàtica apunten que la nació catalana està perdent el nervi sense posar-s’hi gaire nerviosa. És veritat que cada enquesta d’usos lingüístics dispara les alarmes de lingüistes i polítics, però la major part de la ciutadania no s’hi atabala, perquè si fos propensa a preocupar-se’n ja no hauria permès la dinàmica de substitució de la parla a les àrees més densament poblades. Les darreres dades inquietants les forneix un estudi sobre la llengua dels joves a la ciutat de Barcelona, un col·lectiu en què l’ús habitual del català ha baixat en cinc anys del 36% al 28%. A tots els districtes de la ciutat el castellà és més present que el català, des de Sarrià-Sant Gervasi en un extrem fins Nou Barris a l’altre; en aquest darrer la desproporció és de disset a un. L’Ajuntament de Barcelona, impulsor de l’estudi, proposa mesures tant benintencionades com incitar tothom a saludar amb la frase «bon dia tingui». Doncs a banda d’un bon dia caldrà que tinguin sort si esperen que apel·lar a l’actitud proactiva de la minoria catalanoparlant serà més efectiu que totes les campanyes llançades des de restauració de la Generalitat fins ara. Una identificació indestructible entre llengua i nació obliga els patriotes a militar a favor de la primera, però projecta ombres sobre el futur de la segona. És concebible una nació sentida per una majoria que cada cop n’empra menys l’idioma? No seria el primer cas.
