En l’últim baròmetre del CIS, el 63,2% dels espanyols diuen que la situació econòmica general és dolenta o molt dolenta, i seguidament ens diuen que la seva situació econòmica personal és bona o molt bona en el 62,9% dels casos. Aquesta contradicció aparent, els sociòlegs l’expliquen dient-nos que, tot i que les dues són opinions subjectives, la primera és fruit del que l’individu percep de l’exterior i la segona és la seva percepció pròpia.
Avui gairebé tots els columnistes, opinadors i tertulians donen per fet que el Partit Popular governarà després de les pròximes eleccions. Els surt de natural, i no es qüestionen que no pugui ser així. Per què? Doncs perquè els inputs que ens arriben de l’opinió publicada venen tots en aquesta direcció.
La realitat objectiva ens diu que aquesta possibilitat és realment improbable, i els analistes demoscòpics rigorosos la quantifiquen en un 30%. Les possibilitats de ser primera força estan repartides en meitats gairebé exactes, i mentre la suma PP Vox té poques possibilitats d’arribar a la majoria absoluta, la majoria actual té moltes més possibilitats de repetir. En aquesta anàlisi és molt rellevant l’actitud del PNB. Mentre a Madrid donen per fet el seu suport a les dretes, el president del partit en una més que interessant entrevista a La Vanguardia ho descartava de ple.
A Catalunya comença a passar quelcom similar, tot i que els grans mitjans intenten fer veure que l’actual govern d’ERC té futur, l’estudi de la realitat ens diu al contrari. Avui dia sembla clar que, o el president canvia radicalment, o no podrà arribar a les municipals. La seva tàctica, que els mitjans han comprat sense qüestionar-la, passa per, un cop superada la pressió de l’aprovació del pressupost de manera fallida, tornar la pressió als altres grups perquè aprovin modificacions al pressupost d’enguany, fent ampliacions de partides pressupostàries per valor de més de 3.000 milions per polítiques socials i de dinamització econòmica.
Des del meu costat del prisma, es fa molt difícil de creure que l’oposició, sent tan majoritària com és, es permeti passar pel cost polític que suposaria refusar aquestes modificacions pressupostàries, i el més normal és que forcin noves eleccions, ho aconseguiran?
La moció de confiança sembla descartada, Aragonès ja ha dit que no, tot i que des de Junts no deixen d’insistir-hi, resta la possibilitat de la moció de censura. En el sistema polític català, en aquest cas traspassat de l’espanyol, la moció de censura ha de ser amb candidat alternatiu a la presidència, és possible?
Qui l’haurà de presentar és en Salvador Illa, perquè va ser el més votat a les eleccions, té possibilitats reals d’èxit? Dependrà de la voluntat de Junts, però si de veritat creuen que Aragonès s’ha de sotmetre a una moció de confiança, tindran l’oportunitat, tot i acordar amb el PSC les condicions, de forçar la seva sortida abans de les municipals.
