Ara entenc tantes coses, amb tanta lucidesa, que sembla impossible que no les veiés abans. La comprensió dels fets sempre arriba tard i acostuma a anar després dels successos, com el punt i a part que separa un paràgraf d’un altre. Tot és qüestió de temps, que arribi i passi. Suposo que és que ha de ser així, que si la raó anés primer, les històries no serien ni tràgiques, ni còmiques, ni surrealistes. Serien històries previsibles, que avancen seguint un guió pautat i no ens sorprendria res. Quan algú t’aturés pel carrer ja sabries a l’avançada què vol de tu i quina resposta li has de donar, quan sonés el telèfon ja endevinaries qui et demanarà i què li diràs. Tot segur. Tot tremendament avorrit. Ningú et trencaria el cor ni sabries com és de difícil recompondre’n els trossos.
Tothom vol fer pòdcasts, i cada vegada que ho sento no puc deixar de pensar que han reinventat la ràdio. I em diuen que no, que és una altra cosa, però els que ho diuen no saben què és escoltar la ràdio. Tot torna, em deien a casa, i ara llencem les ampolles de vidre buides al contenidor del carrer i abans les portàvem al supermercat quan n’anàvem a buscar de plenes, i de roba, no se’n comprava pas ni la meitat que ara. Els abrics eren bons i es guardaven amb cura perquè havien de durar molts hiverns, com els vestits per a les ocasions especials i la roba finíssima dels nadons embolcallada amb paper de seda. Durant una època, feia il·lusió vestir els infants amb la roba menuda que s’havia guardat per acollir els nous membres de la família, després, feia pobre. L’última tendència és comprar roba a botigues de segona mà. Ens hem atipat de comprar pisos amb terra radiant elèctric o amb radiadors amb caldera de gas natural, i ara resulta que hem de fer números per saber com ens escalfarem quan baixin les temperatures; el pèl·let ha multiplicat el seu preu i els instal·ladors de llars de foc no donen a l’abast a atendre totes les comandes.
Gerard Piqué anuncia que plega del Barça en un vídeo que s’ha fet viral immediatament a les xarxes socials. Assegura que ha fet realitat el somni que tenia de petit. Bufa el vent i l’aire arrossega olor de fum i fulles grogues que es barregen amb imatges mentals de la Shakira i l’Ozuna rodant un videoclip en un supermercat. El meu fill petit em diu que és aroma de cap de setmana d’hivern. Són les sis de la tarda i és ben fosc. Fer-se gran deu ser això que explica amb tanta claredat la Sònia Moll: «I la mare és petita/ i tu no saps com créixer/ per sostenir-la». I la poesia i el futbol es barregen mentre ens agafem de la mà i creixem de costat i en diferent direcció.
