Gerard Piqué se’n va avui després de catorze anys al primer equip del Barça. Deixa enrere una carrera plena de títols, tant amb el club blaugrana com el Manchester United i la selecció espanyola, i amb la seguretat d’haver estat un dels més grans centrals de la història del futbol. Del Barça, sens dubte. Però Piqué ha estat molt més que un futbolista: portaveu del club en molts moments, capità encara que no lluís sempre el braçalet, aspirant beneït per la grada a president i també un vers lliure fora del terreny de joc, una condició estranya als jugadors de futbol, i que no ha gestionat tan bé com la seva carrera esportiva. Perquè encara que Piqué hagi estat un triomfador no només al camp sinó també en els negocis, no ha sabut sempre vincular les seves dues facetes (d’esportista i empresari) amb la discreció i l’habilitat comunicativa que li hauria requerit a un jugador amb un contracte multimilionari i esdevingut un símbol del barcelonisme.
Piqué ha estat considerat un dels jugadors més intel·ligents d’aquest esport. Al camp no hi ha dubte que ha sabut fer del cervell el seu múscul més privilegiat, sobretot en un perfil de jugador que no ha excel·lit per les condicions físiques tot i una alçada i una envergadura temibles per als seus rivals. La intel·ligència futbolística ha estat el que li ha permès avançar-se als davanters, posicionar-se en els espais segons abans que els seus contrincants i veure el joc des de darrere amb una clarividència només a l’altura de les llegendes.
Però fora del camp ha sobrevalorat la seva intel·ligència. O s’ha convençut que la intel·ligència consisteix a ser més llest que els altres. I no són conceptes assimilables. Piqué ha comès errors propis de certa supèrbia de qui, com Cristiano Ronaldo, el seu mirall cada matí li recita les virtuts. Guapo, ric, famós, gran futbolista. Qualitats que han de saber gestionar justament els que estan en condicions d’esdevenir un exemple per a la resta. Les converses vergonyoses amb el president de la Federació Espanyola, les manques de concentració amb el Barça clarament sospitoses de deure’s a les seves múltiples facetes, l’exhibició de nòmines milionàries en temps de pobresa. Amb Piqué se’n va un dels més grans, però plegar a temps (i no sabria dir si no arriba massa tard) també és un signe d’intel·ligència. Piqué ha estat un cant al bon futbol, però també un exemple dels excessos en què el negoci ha convertit els jugadors. No és culpa de Piqué, potser, si no del narcisisme escanyant que avui tot ho omple.
