Regió7

Regió7

Joan Barbé

Agafa el tabac i corre

Soc fumador, no ho dic amb cap mena d’orgull, però tampoc avergonyit, d’aquells que ho ha deixat tantes vegades com hi ha tornat, l’han punxat amb agulles, ha fet sessions de teràpia hipnòtica o ha seguit tot el ritual del Champix fins que uns moments d’ansietat, una festa descontrolada o un instant de debilitat, han acabat convertint en fum tota la bona voluntat.

Som d’una generació que va créixer amb la nicotina, l’admiració a l’eterna mirada i les frases fumades d’en Bogart, la seducció de les sensuals xuclades de la Rita Haywort o la Lauren Bacall, les boires de fum permeses a les sales de cinema, el transport públic, els locals tancats o a les aules de la universitat; el tabac era una icona de modernitat, transgressió i inconformisme, el metge et rebia a l’ambulatori amb la cigarreta als llavis i el paquet de Ducados a la taula; el fum que mata formava part de la nostra vida i no ens van explicar que podia acabar convertint-la en cendres.

Ara el cercle es va estrenyent, el Govern escanya, el conseller Balcells apressa i sobretot els antitabac, als qui entenc i puc arribar a donar tota la raó, no tenen compassió; aviat no podrem fumar a les terrasses ni al cotxe, el balcó de casa serà l’únic reducte per a la pipada furtiva, però només fins que el veí de dalt comenci la croada en contra i ens veurem obligats, com passa als xamfrans boirosos de Nova York convertits en espais de reunions clandestines contaminants, a fer cantonades per satisfer el desig.

No tinc arguments per defensar la llibertat de fer fum, però en tot plegat hi ha una preocupant hipocresia perquè més enllà de qüestions universals com la retallada de llibertats individuals o la limitació de la mateixa capacitat de decidir, el setge al tabaquisme està avançant sense posar damunt la taula aspectes essencials com els recursos per a la rehabilitació o l’educació, si tots els impostos que paguem els fumadors es destinessin íntegrament a l’educació i prevenció del consum, en lloc d’esfumar-se en altres interessos, tot seria menys traumàtic. Intentar deixar de fumar encara surt molt car i ser educat no s’estila; costa ben poc aixecar-se d’una terrassa i anar uns metres més enllà per cremar uns minuts d’ansietat, si veus que estàs fumant el plat del costat o embrutant l’aire de l’infant que et mira fastiguejat; de la mateixa manera que no costa res abaixar el to de veu ofensiu o fer callar el nen que deixen anar sol i cridant perquè et foti el dinar enlaire. És força bèstia agafar els diners de qui estàs criminalitzant per resoldre el que més et convingui menys la inversió en recursos per promoure hàbits saludables i polítiques de prevenció; al final, tant prohibir sense donar eines per reconduir provocarà que no tinguem temps per desobeir-ho tot.

Compartir l'article

stats