M’espero a escriure que siguin les 12.20 de divendres perquè m’acaben de dir que han tancat l’espai aeri perquè un coet xinès està a punt de caure i caurà sense control en algun lloc. Miro enlaire. Coi de coet! Tots pendents mirant amunt a veure si cau, si cau puntual i a veure si ens cau al cap. Pesa més de 20 tones, i tot i que esdesintegri a la frontera de l’espai allà on caigui farà mal. Tinc roba estesa, la trec, no fos cas. I si em cau al cap? No sé si afanyar-me a escriure i acabar aquest article, que seria pòstum si el puto coet escollís el meu cap com a camp d’aterratge o temptar la sort i esperar a veure què passa i després explicar-ho si ho puc explicar. Em sabria greu deixar un article a mig fer... Que t’encerti un llamp, que et caigui una rajola o que una caca d’ocell –putos ocells– t’arruïni l’americana i el dia són maneres bastant indecoroses de morir. I si sabessis que el coet caurà d’aquí a una estona aquí on ets tu, què faries a banda de sortir corrents? Enviaria uns quants whatsapps, faria una trucada als meus fills, penjaria un tuit, m’acabaria l’esmorzar, li diria a la My que l’estimo i algunes intimitats més. I si pogués, acabaria aquest article. Tot dependria del coet. Si això passés, segur que alguns canals friquis de la tele vindrien fins aquí on, segur, no en tinguin cap dubte, voldrien retransmetre l’instant que el coet em fa pols. Ni parlar-ne, que ho sàpiguen. Miro amunt, és divendres i fa un vent de nassos que l’home del temps ja ens havia anunciat i penso si el vent –puto vent– pot interferir en això del coet que ara ja sé que es fa dir CZ-5B. I penso que ara mateix deu haver-hi un munt de xinesos controlant el coet tot i que, ben mirat, com que he llegit que el coet està descontrolat, això vol dir que ara mateix deu haver-hi un grapat de xinesos fent-se el suec com si això no fos cosa seva. Es veu que no és el primer cop que als xinesos se’ls escapa un coet. I el que no sabem. Són les 12.30 que em diuen dues coses: Que el coet ja ha caigut al Pacífic sud –mira que seria mala sort anar-te’n de creuer al Pacífic justament avui– i que és hora que jo acabi l’article. Segur que han pensat que intentava escaquejar-me. La veritat, més tranquil, que volen que els digui, i sense excusa, reprenc els plans, acabar l’article, i enviar-lo a l’Eva Casas, que aquesta hora si no li he enviat ja pateix perquè creu que vaig una mica descontrolat, com el coet. Comença a ser normal que ens caiguin coses descontrolades des de dalt. Ja ho deia Newton amb una poma abans de deixar-la caure: Tot el que puja... baixa. Quin crac, Newton!
