Fa dues setmanes vaig telefonar al president Jordi Pujol primordialment interessant-me per l’evolució del seu estat de salut. He de dir que, tot i les limitacions de la comunicació telefònica, la meva sensació fou d’alleujament i satisfacció en comprovar-li la claredat i fluïdesa de la veu així com la frescor dialèctica dels raonaments. En definitiva que el seu procés de recuperació, tal com vaig deduir, encara no definitivament resolt, sembla que va pel bon camí.
I entrant en valoracions, un comentari del President em semblà concloent i alliçonador, quan em manifestà que pateix més per la salut de Catalunya que no pas per la seva pròpia. Una evidència més, i no pas la primera, del patriotisme com a imperant referent sentimental de Jordi Pujol.
Són molts els moments de la meva vida on he tingut ocasió de constatar-ho. I molt especialment a les acaballes dels anys setanta de la passada centúria. Aleshores jo era militant actiu del Front Nacional de Catalunya, partit independentista per excel·lència. Fins en les conferències jo procurava induir l’auditori berguedà a votar contra la Constitució, parlant dels subliminals paranys que el franquisme ens hi deixava als catalans.
I fou precisament en aquell context, que l’any 1979 i en ocasió de les primeres eleccions municipals a Berga, vaig poder viure personalment el patriotisme de Jordi Pujol a través d’uns fets que formen ja part del meu anecdotari inesborrable. Parlo just d’hores abans de tancar-se les candidatures electorals, quan amb el meu grup teníem ja decidit no participar-hi. I jo em sentia relaxat pensant no distreure més la meva absorbent activitat professional d’advocat.
Però heus aquí que en aquells precisos moments apareixen dos bons amics i convergents, avui ja malauradament finats, Josep Pujol i Badia (2 d’octubre del 2022) i Joan Serarols i Vilaregut (3 d’abril del 2009), per tal d’insistir-me que, per exprés designi del President Pujol, em presenti, amb companys de Front i com a cap de llista a les eleccions, afegint-me que, com excepció entre les capitals de comarca, sigui a través d’una candidatura independent, conjuntament formada per Convergència i Front Nacional que s’acabà batejant amb el nom de «Per Berga i per Catalunya».
La laboriosa i generosa proposta em va empènyer, per responsabilitat pública i agraïment personal, a canviar de criteri i acceptar-la. Tot i no preveient, cal dir, que allò anava a alterar radicalment un quart de segle de la meva vida. I òbviament, sense oblidar el sacrifici partidista del President com una inexorable prova més del seu patriotisme català.
Per altra banda, la pràctica desaparició de Front Nacional de l’escenari polític, unida a l’agraïment pel generós gest de Convergència, sense vacil·lar em dugueren a afiliar-me al partit on fidelment vaig romandre fins al final de la meva carrera política.
Dos mots ideològics han estat el denominador comú d’aquest article: patriotisme i independentisme. Equiparables l’un i l’altre perquè, senzillament, no pot ésser d’altra manera. Aquest és el cas de Jordi Pujol. Des dels fets del Palau de la Música fins tota la seva obra de govern com a President, ha esdevingut un poderós far per als independentistes, per molt que les intel·ligents estratègies polítiques no li hagin permès manifestar-ho explícitament.
Tornant a l’anecdotari, molt intensament recordo l’especial interès i disponibilitat que em va demostrar en dos moments concrets on el seu discurs nacionalista fou especialment entusiasta: En la inauguració del nostre i tan pedagògic monument a la Història de Catalunya i en el del President Pau Claris, precursor del republicanisme català.
Que anys de salut vostra, President, ens permetin sentir-vos nous discursos capaços d’apaivagar el desconcert polític que ens ha tocat viure als catalans d’avui. I que així sigui.
