Podem afirmar que les sabates de taló, i sobretot les de taló alt i d’agulla, tenen connotacions masclistes i, per tant, discriminatòries? Sí, crec que sí. Primera, perquè estan pensades només per a les dones; al mercat ni tan sols existeixen les sabates de taló de talles habitualment masculines. En segon lloc, perquè fragilitzen la persona (una dona) que les porta, en impedir-li moure’s amb agilitat i seguretat. I, en tercer lloc, perquè reforcen la idea de dona objecte, que ha de semblar més alta del qual és, amb les cames més llargues de les que realment té i amb el cul mirant més amunt del què ho faria.
Ho prohibim, doncs? No, clar que no. En primer lloc, perquè les mentalitats no es modifiquen a base de prohibicions sinó de fets que demostrin que altres visions i idees són millors i possibles. En segon lloc, perquè, per sobre de les connotacions d’un determinat objecte, paraula o activitat, hi ha la llibertat de vestir-se, parlar o actuar. I, en tercer lloc, però no menys important, perquè ni els fets ni les paraules ni els objectes tenen un sol significat, tot és reinterpretable i tot permet més d’un angle de visió. Una dona, o un home, pot portar talons per explicar, per exemple, que allò neutre no és allò masculinitzat, o per reivindicar una certa sofisticació vital, o per posar èmfasi en una determinada sensualitat o, simplement, perquè així s’agrada quan es mira el mirall.
I si una empresa o institució obliga les dones a anar amb talons? Malament. A treballar i a tot arreu s’hi ha de poder anar amb un calçat que permeti fer l’activitat correctament i de forma neta i saludable, i aquest hauria de ser l’únic dress code acceptable. Defensar el dret a usar unes determinades sabates o peça de roba és perfectament compatible i complementari amb fer costat a les persones que lluiten contra la imposició d’aquestes mateixes sabates o peça de roba. No hi ha contradicció.
Però pot ser –direu– que algú porti talons no per una obligació explícita sinó per una pressió implícita però efectiva de l’entorn, de la família, dels referents morals i culturals... I sí, això passa. Ens passa, de fet. Tots ens hem guarnit o tapat alguna vegada no com voldríem sinó com hem cregut que els altres ens valoraran o acceptaran. Per això és important dotar les persones de la formació i l’autonomia suficients perquè tinguin criteri propi i capacitat per actuar amb el màxim de llibertat.
En definitiva, i anant al tema: no és contradictori, en absolut, solidaritzar-se amb les dones que lluiten contra la imposició del vel a l’Iran i defensar amb la mateixa fermesa el dret de les persones que en societats més o menys laiques com la nostra volen portar els cabells recollits amb un mocador o similar sense haver de patir discriminacions ni rebuig de cap mena.
