Ha sortit publicada recentment una enquesta per part de l’Ajuntament de Barcelona en què s’evidencia el paupèrrim ús social de la llengua catalana entre els joves d’aquesta ciutat, ja que, en conjunt, el seu ús no arriba al 50% a cap dels seus districtes, ni tan sols als barris més «catalanitzats», com Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, on assoleix el 43,5% i el 44,9%, respectivament. Per contra, l’altra cara de la moneda, és a dir, aquells districtes on el seu ús és més baix, són a Nou Barris, amb el 5,1%, i a Ciutat Vella, amb el 15,9 %.
I és que, compte amb aquesta dada!: entre aquells qui diuen que usen poc el català (un 27%) i els que no l’usen mai (un 26%), la suma total assoleix la molt preocupant xifra d’un 53% de joves que viuen gairebé totalment desconnectats de la «llengua pròpia», per excel·lència, de Catalunya. Tota una demostració més dels «perversos» efectes del sistema d’immersió lingüística, dedicat en cos i ànima a la «persecució» del castellà a la nostra escola.
Sembla, però, que ara l’Ajuntament de Barcelona s’ha adonat de l’enorme gravetat de l’assumpte i ha decidit, conjuntament amb la Generalitat i el Pacte Nacional per la Llengua, posar fil a l’agulla, impulsant un pla per recuperar l’ús de la llengua entre els joves a través, per exemple, de la creació de cursos de català per a empreses, personal sanitari i nouvinguts; l’impuls de projectes amb influencers als instituts per acostar el català als joves; o bé, la creació d’uns Jocs Florals digitals, entre d’altres.
Benvingudes siguin, doncs, totes aquestes mesures en favor del català, però, potser caldria preguntar-se, per un moment, a qui importa (si és que importa a algú) el català. I una manera de fer-ho, tot i que no descobriríem res de nou, fora la d’observar què en diuen els principals diaris catalans i espanyols.
Començant per aquests darrers, veurem com dos dels súpers defensors del «bilingüisme», els diaris ABC i El Mundo, no en diuen res de res, senzillament perquè els importa un rave la situació i el futur del català. I pel que respecta a l’altre gran defensor d’aquest «bilingüisme» tan misteriós, el diari La Razón, doncs sí que en parla a la seva edició de Catalunya, però, pel que diu, valdria més que no n’hagués dit res, ja que els seus titulars «Los jóvenes de Barcelona no quieren hablar ya catalán» delaten una alegria tan gran i indissimulada que només els faltava haver tirat uns quants coets per celebrar-ho.
Per la seva part, el diari El País li dedicava una correcta i molt discreta columna, amb el titular «Barcelona fomentará el catalán entre los jóvenes»; això sí, a la seva edició catalana, ja que a l’estatal només hi surten notícies sobre les sentències judicials del 25 % de castellà a les escoles i sobre suposades campanyes d’assetjament en contra del castellà.
Sortosament, i com és lògic de suposar, als principals diaris generalistes catalans la cosa canvia com de la nit al dia, ja que n’informen a bastament. Un contrast tan descarat que no fa sinó corroborar que per a una part, desgraciadament, gens menyspreable dels principals mitjans de comunicació espanyols el català no és una llengua (espanyola) que es mereixi el mateix respecte que el castellà.
Si el català tingués veu, de ben segur els cantaria a tots aquests senyors la lletra d’aquella cèlebre cançó de l’Alaska y Dinarama que deia «A quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga. Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré». Però, per a merescuda «desgràcia» de tots ells, amb aquest esperançador i combatiu afegitó: «¡Y jamás, jamás, me rendiré, ni nunca desapareceré!».
