El Barça va jugar un bon partit diumenge a la tarda. Era un matx de la màxima, jugat al camp del principal rival històric, i les blaugranes es van imposar amb solvència, 0-4. Futbolísticament sense color. Les locals van xutar a porteria en dues ocasions en tot el partit, una a cada part. I d’aquestes, només 1 per jugada pròpia. L’altre va ser una cessió errònia de la defensa culé. L’equip visitant va jugar uns primers minuts d’una intensitat impressionant: Misa, la portera, en va treure una amb els peus als dos minuts; als 3, un cop de cap de Patri va anar al pal, i al minut 4, Crnogorcevic (la davantera que vol aprendre català), va pentinar una centrada cap al fons de la xarxa. Per al Barça, aquest gol era com un alliberament. Les blaugranes tenien ganes de guanyar, però, sobretot, de demostrar que entre les unes i les altres encara hi ha una gran diferència. Però no es tracta només que les catalanes tinguin unes millors condicions individuals per a la pràctica d’aquest esport, el que volien demostrar Patri, Aitana, Mapi, Paños, Paredes, Pina i companyia és que el seu projecte professional, en el que creuen i defensen, és, avui, millor que el de les Misa, Rocío Gálvez, Lucía, Zornoza, Esther, Athenea i la resta de l’equip.
Abans de començar la temporada, després del mal regust que els havia quedat a l’últim europeu, un grup de jugadores que creuen que cal incrementar la professionalització del futbol de la selecció espanyola van fer públic un manifest en el que reclamaven canvis significatius a la roja per poder ser més competitives. Com passa moltes vegades, hi ha qui en cada crisi hi veu una oportunitat i les blanques van deixar soles a les catalanes i alguna basca en la queixa. Quina ha estat la conseqüència, preparada o no? Que les jugadores del Reial Madrid, que apareixien poc en els 11 del seleccionador Vilda, ara tenen tot el protagonisme, mentre que la Federació Espanyola i l’entrenador han condemnat el bloc culé.
Diumenge, abans, durant i al final del partit es van viure moments de tensió. N’hi ha que se senten traïdes per companyes de viatge. N’hi havia que se sentien impotents per la superioritat damunt la gespa. El futbol femení ha fet un creixement espectacular en els darrers anys a Catalunya i a Espanya i per poc bé que es faci bé la feina continuarà per aquest camí. Les seleccions espanyoles de base han dominat aquest estiu pràcticament tots els campionats. La rivalitat entre clubs i jugadores només ha de ser un estímul de millora. Costaria gaire que els responsables a la Federació hi sumessin? És un prec. Les millors mereixen ser a la selecció, aparador únic (per imposició legal) i dirigides per guanyar.
