Regió7

Regió7

Jordi Sardans

VIST I NO VIST

Jordi Sardans

Anàlisi del mite dels càtars

La doctora Delfi I. Nieto-Isabel és professora visitant i investigadora associada del Women’s Studies in Religion Program de Harvard Divinity School. Llicenciada en Història i Física per la Universitat de Barcelona, és doctora en Cultures Medievals des del 2018 amb la tesi: «Communities of Dissent: Social Network Analysis of Religious Dissident Gruops in Languedoc in the Thirteenth and Fourteenth Centuries». L’agost passat va iniciar el projecte de recerca Illitteratae sobre dones i radicalització religiosa a la Queen Mary Universitat de Londres. La seva recerca se situa a la intersecció de la història de les dones i la persecució religiosa amb l’anàlisi de xarxes socials històriques i les humanitats digitals. El 4 de novembre va iniciar el 36è Curs de Cultura Medieval organitzat pels AARB sobre «Marginats i perseguits a l’Edat Mitjana» a la sala d’actes del Montepio de Conductors, amb la conferència «Càtars a la cruïlla: religió, poder i mite.» En un to divulgatiu, Nieto va afirmar que els càtars van ser perseguits, més discutible és que fossin marginats. Maltractats pel que ha passat amb la seva història, intenta reflectir com els càtars es veien a sí mateixos i no com nosaltres els veiem amb la distància dels segles. Analitza l’heretgia des dels cànons catòlics i una primera condició per entrar dins del seu radi d’acció era estar batejat. Qui decideix sobre la negació dels dogmes? Qui els defineix té al darrera un poder establert, en aquest cas, la jerarquia de l’església catòlica. Però, els dogmes han canviat dràsticament a través de la història. Hi ha una ambigüitat que no funciona traçant una línia entre l’ortodòxia i l’heretgia: més aviat ens movem dins una zona grisa del mig.

Pel que fa sobre les heretgies intel·lectuals que afecten als nivells superiors de la societat o jerarquies eclesiàstiques, difícilment transcendien a la resta de la població. Després les heretgies personals o costumitzades, fetes a mida dels que es volen condemnar, com per exemple els templers, ja que calia dissoldre l’orde perquè havia arribat a unes quotes de poder que el rei de França no podia tolerar. També hi ha les heretgies populars massives que afectaven molta gent, que potser no creia que l’església és l’autèntica hereva de Crist a la terra. L’església haurà de reaccionar a partir del segle XII i canviar els seus mecanismes de persecució. Originalment, els qui s’ocupaven de les heretgies eren els bisbes, però quan a partir del XII surten heretges de sota les pedres es demostra que el sistema no funciona. Aleshores, sorgeixen els cistercencs que fan campanyes de prèdica per l’Europa Occidental per convèncer la gent que no pot ser heretge. L’església inicia així la maquinària més potent de persecució. La paraula càtar és usada pels seus perseguidors que no tenen massa clar d’on ve. Hipòtesis: l’ús irònic de la paraula pur; la seva adoració pels genitals dels gats (catus) en llatí; i tercera, el grupet de maniqueus de l’època de Sant Agustí es deien cataristes. Però, mai surt la paraula càtar ni a les fonts franceses ni a les catalanes, ni tan sols per part dels perseguidors. Només surt a les fonts italianes. Els poders seculars han d’ajudar l’església a perseguir els enemics que són les milícies del senyors feudals que afectaven propietats eclesiàstiques per qüestions de jurisdicció: pugna pel poder i control del territori. Esmenta els albigesos, maniqueus, creients o exiliats. Explica la visió clàssica dels càtars, poc realista; el que creuen, com el dualisme, no acceptat per l’església...

Compartir l'article

stats