Hi ha una dita que diu que els economistes es passen la meitat del seu temps preveient què passarà, i l’altra meitat explicant per què no ha passat el que ells deien que passaria. Portem mesos, molts mesos, que els economistes de referència, aquells que surten a les teles però publiquen poques tesis, anuncien l’apocalipsi econòmica mundial per aquesta tardor, amb una especial incidència a Espanya.
De moment, aquesta apocalipsi no arriba. És evident que la crisi energètica, fruit de les conseqüències de la invasió russa a Ucraïna, ha tensat molt l’economia, els costos de l’energia es disparen i consegüentment pugen els preus. Curiosament, Espanya està tenint, aquesta vegada, una de les inflacions més baixes d’Europa, tot i la seva menyspreable força. Tot fa pensar que l’excepció Ibèrica, amb els topalls als preus del gas, està obrant el miracle. Aquella mesura que el Partit Popular va desqualificar parlant del «timo ibérico», i que ara arreu d’Europa, gairebé tots els governs i opinions públiques, estan demanant mesures similars.
No només és la inflació espanyola la novetat, aquesta vegada està pujant la recaptació impositiva a causa del petit però creixement, tant econòmic com del consum. Una altra novetat que està passant a Espanya, per què aguanta millor que altres? La crisi de la covid aquí va ser més dura que enlloc, això fa que encara ens estiguem refent d’aquella situació, i el consum augmenta per diversos factors, com la disminució de l’atur, gràcies a la reforma laboral, a les polítiques expansives del Govern, o al fet que les famílies espanyoles tenen un endeutament molt baix, en comparació de crisis anteriors.
Per acabar, la pujada dels tipus d’interès que havia de ser la puntada final que enfonsés l’economia perquè havia de disparar el cost del deute públic espanyol i fer que l’Estat entrés en fallida atès el seu alt nivell. Doncs res d’això ha passat, tot i que la pujada dels tipus lògicament ha fet pujar el cost del deute. Aquest està en nivells raonables. El preu del diner fixat pel Banc Central Europeu se situa al 2% i el preu que paga el Govern per finançar-se està en un més que moderat 3,4%, un diferencial de l’1,1% respecte al que paga Alemanya.
Podem cantar victòria, no, evidentment que no. Tot és molt fràgil i hi ha molts elements que són incontrolables i que no depenen de nosaltres, però el que sí que podem dir és que estem molt millor del que la immensa majoria predicaven, i el perquè, cal dir-ho clar, el Govern d’Espanya està fent les coses bé. Podem discutir de les mesures aplicades, d’ideari socialdemòcrata, si algunes són eficaces o no, però el cert és que en general funcionen, aconsegueixen els seus objectius. Que tenim l’ajuda d’Europa? Sí, però ningú no podrà dir que Pedro Sánchez no s’ha barallat per aconseguir-la.
Que al país hi ha molta gent que ho passa malament?, sens dubte, però podem estar segurs que amb polítiques ultraliberals en seria molta més. La socialdemocràcia, enterrada abans d’hora, ens està salvant. Em sap greu pels malastrucs.
