Regió7

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

Pinzells i routers

Travessar deserts inhòspits. Passar per sobre de ponts de fusta d’aquells que tremolen sota els peus tipus Indiana Jones. Nedar d’una riba a l’altre d’un riu d’aigües braves com el Noguera Pallaresa en els seus bons temps. Endinsar-se en boscos negres i espessos. Camins estrets plens de pedres, de sots i de revolts. Serps, elefants i caimans. Aquest és el dia a dia de massa nens i nenes d’arreu del món per anar a l’escola. Servidora també vaig ser, com la periodista d’aquest diari, Pepa Mañé, una de les espectadores de l’obra de teatre Camí a l’escola de la companyia Campi qui pugui que ens van oferir diumenge a la tarda al Kursaal. Coincideixo amb la Pepa que és una «obra suggeridora i visual, adreçada a tota la família». De fet, quan en van fer els capítols per la tele, a casa, no ens en perdíem ni un. Aplaudiments entusiastes per a qui en va tenir la idea i a tots els qui l’han feta possible! I com la Pepa, també em va venir al cap un nom. Però, a mí no em va venir al cap el d’en Gerard Piqué. Em va venir el d’en Josep González i Cambray. Fa pocs dies el conseller d’ensenyament anunciava la inversió de 200 milions de fons europeus per la digitalització dels centres. Es repartiran 30.000 panells interactius, equipaments de robòtica personalitzats i tot de recursos per integrar la tecnologia als centres educatius. També se n’invertiran un bon grapat per capacitar digitalment els docents. I jo, que sóc de l’era Gutenberg, em vaig entristir. És evident que som al segle XXI i que la revolució tecnològica no té marxa enrere. I que sort en tenim. I que endavant amb els cables, ordinadors, transformadors, routers i tota la pesca. Però vaig pensar que mai havia sentit per boca de cap polític anunciar «el procés d’aportació d’equipaments més gran de la història « destinat a pinzells, ukeleles, cartolines, xilòfons o atrezzo per fer teatre. Ni per capacitar artísticament el personal docent. Segur que algú que llegirà aquestes línies se li escaparà el riure per sota el nas. Dissortadament, ja m’ho sé. Dedicar tota una vida laboral a ensenyar música dona per un munt d’anècdotes que exemplifiquen aquest menysteniment de les arts en l’ensenyament i, per extensió, en la vida. Sempre he sigut la profe d’una maria. Sé perfectament el pa que s’hi dóna. M’he hagut de sentir per boca de persones amb capacitat de decisió que «ja n’hi ha prou de cançonetes i ballaruga! El que heu de fer és treballar!» Desconeixement i incultura. I sobretot, unes vivències artístiques molt pobres o inexistents. I sovint, gent així, decideix com ha de ser l’ensenyament i quantes hores és dediquen a la música, la pintura, la dansa o el teatre. O a la filosofia. I decideixen que s’han de retallar per passar, encara més hores, davant d’un ordinador. I així ens va. Desmedicalitzem la vida! diuen els metges. Per què no provem de desinformatitzar una mica les nostres escoles i instituts? I les nostres vides? Intueixo que hi sortiríem guanyant.

Compartir l'article

stats